Quan la tristesa és bonica

Etiquetes

Cultura, Sentir-se bé

Tornava ahir de Vinebre amb la Teresa, en cotxe, escoltant música, quan de cop i volta va sonar aquesta cançó. http://youtu.be/huelbch4wn4 La vam cantar un parell de cops. Ens agrada aquesta cançó malgrat la tristesa que evoca. Nosaltres la trobem maca.

És estrany quan escoltes una cançó, llegeixes un llibre, o veus una pel·lícula trista, i ho trobes bonic. Com pots ser maca la tristesa? Com ens pot agradar experimentar una emoció com la tristesa, si quan la vivim en pròpia pell tendim a defugir-la o patir-la.

La música, la literatura, el cinema, l’art, ens fan viure de manera més plena, més sencera. La cultura completa la nostra vida, aportant-t’hi sensacions, sentiments, emocions extres que la vida real no ens pot oferir. Qui no ha viatjat a l’Àfrica amb un llibre, qui no ha viscut en l’època victoriana amb una pel·lícula, qui no ha volat amb una banda sonora…

Als amants de la cultura ens agrada adonar-nos de tot el què li debem, i sovint d’aquesta dependència en fem la nostra feina. Als amants de la cultura ens agrada viure a través d’ella, sentir, riure, cridar, esgarrifar-nos, excitar-nos, sorprendre’ns, plorar… Si a més a més ho fa a través d’una forma acurada, treballada, original, o simplement agradable, ho trobem agradable, necessari i reconfortant.

A mode d’epíleg, voldria afegir que com aquesta cançó que expressa tristesa de manera bonica ni ha moltes altres segurament de molt més bones, però mira, aquesta m’ha servit d’exemple. Si penso en el cinema, triaria “Cerezos en flor” de Doris Dorrie; i en quant a la literatura, recordo que vaig plorar moltíssim amb el final de “L’elegància de l’herissó”, de la Muriel Barbéry. En aquests tres casos, penso que la tristesa d’aquestes tres obres és ben bonica.

Anuncis

Relax a la Catalunya Nord

Etiquetes

Cultura, Estiu, Sentir-se bé

Fa un parell de mesos vaig estar a la Catalunya Nord. Això és el què vaig escriure en tornar a casa. Una nit de cada mes, un amic meu fa una estada en una casa rural dels Països Catalans per a fer-ne un article a la revista Descobrir Catalunya. Algunes vegades m’hi convida.

De vegades les coses flueixen. De vegades aconsegueixes deixar-te, abandonar el teu cap i gaudir, sense pensar en res més que en el present. Allunyar-se de casa, de l’entorn cotidià potencia aquesta sensació, però sovint, si allà on anem no trobem la manera de sentir-nos bé, el més habitual és que trobem a faltar la comoditat de la nostra llar. La clau és doncs aconseguir relaxar-se en qualsevol moment.

El passat cap de setmana, les coses van fluir. Vaig aconseguir relaxar-me, abandonar el meu cap i gaudir, pensant i vivint en el present, en l’ara i en l’aquí. I és que em vaig allunyar de casa i de Barcelona, per banyar-me al mar calmat de Cotlliure, i passejar i dormir a Ceret, ambdós a la Catalunya Nord. L’endemà, de tornada a casa, vam parar a Pals i la platja de l’illa roja, i el diumenge es va acabar amb una bona pel·lícula.

Dinar amb vistes al mar, aigues transparents, carrerons estrets i antics, terrassetes al capvespre, cel estrellat, pa amb mantega i confitura, més aigues transparents… Relaxació, calma i tranquil·litat. Benestar físic i mental.

La foto del dia (3)

Etiquetes

Amistat, Cultura, La foto del dia, Sentir-se bé

S’apaguen els llums, s’il·luminen dues cadires al mig de l’escenari, al costat de les quals hi ha dues guitarres recolzades. Aplaudiments. En Josh Rouse i el cantant de Refree (ho sento noi, no recordo el teu nom) entren i s’asseuen. Comença el concert.

Sala 2 de l’Auditori, fila 11 seients 10 i 12. Seients extraordinaris per arribar tan sols vint minuts abans de l’inici del concert. Al meu costat, companyia de la bona, el Cristóbal, que va fer un esforç bruutaaal per acompanyar-me. Gran amic i gran persona!

Versions lentes, suaus, dolces. Piano de cua que ens feia trobar a faltar el Pep. Il·luminació tènue. Dos persones a l’escenari gaudint, tocant per a nosaltres, com si estiguessin al menjador de casa i fossim col·legues de tota la vida. En Josh de prop, o com va dir un espectador, “MUY BIEN JOSE!”.

L’escriptura

Etiquetes

Cultura, Escriure

Em comentava ahir un amic que no li agradava que segons quins escriptors fessin servir un llenguatge massa culte per explicar coses del tot quotidianes, o que a cada línia, a cada sintagme nominal hi hagués una metàfora d’aquelles difícils de pillar. Curiosament estem llegint el mateix llibre, i si bé estic d’acord en què es tracta d’una escriptura difícil, sovint críptica que amb tota probabilitat només entén una petita part de la població, a mi una lectura d’aquest nivell em provoca i m’esperona. Si puc, buscaré la paraula al diccionari, si no, intentaré entendre el sentit del què m’estan dient. Si n’hi això, seguiré llegint tot esperant un passatge en què la cosa quedi més clara. I segurament retindré certes paraules, primeres impressions del possible significat de tot allò que no he captat i més endavant, potser en el mateix llibre, o en un altre del mateix autor, o en qualsevol altra situació, segur que d’alguna manera o altra, ho acabaré capint.

 

L’amic (periodista i amb un elevat domini del llenguatge, tenint en compte que és la seva eina de treball) em deia que aquesta lectura, i més tractant-se d’un recull de textos curts, publicats al diari, sobre els plaers de la vida quotidiana, han d’arribar a tothom i això, l’escriptor no ho compleix. El seu ús del llenguatge massa elitista l’impedeix comunicar-se correctament amb la majoria dels lectors. Certament, no tothom s’hi sentirà còmode, però aquesta és l’elecció de l’autor. Per què no pot escriure amb aquest nivell d’exigència per part d’ell i sobretot per part del lector? Encara que ens parli dels plaers que ens depara la vida, per què no ho pot fer de la manera que més li plagui? Som nosaltres, els lectors, els qui hem de decidir si juguem a fer aquest esforç o no. Si el fem, serà una tasca dura, ens en sortirem com poguem i en acabar, estarem contents d’haver-hi arribat, d’haver patit però també d’haver après i d’haver entès en mica en mica. Si no el fem, ens estalviarem aquest temps i podrem agafar un altre llibre que ens arribi d’una altra manera, que ens faci gaudir des de la primera pàgina fins la darrera. Totes dues opcions són bones, però sigui quina sigui la que triem, fem-ho convençuts i amb ganes, que si no estarem malgastant el nostre temps per no res.

Descansa en pau, Pepe

Etiquetes

Cultura

No el vaig veure mai a cap espectacle, però si el seguia per la tele i fins i tot vaig aguantar força estona la famosa entrevista de nou hores que li va fer el Toni Soler a Malalts de Tele. Em provoca força commoció la notícia de la seva mort, commoció i tristesa. Era un bon paio en Pepe. Ell i molts altres, ha marxat massa aviat per culpa d’una malaltia que fa massa estralls a la nostra societat: el càncer. Tant debò la medecina aconsegueixi curar-la ben aviat.

Aliuska.