La sala d’actes de la presó de Can Brians és molt gran i fa molt poc que l’han rehabilitat. L’escenari fa baixada, és profund, i té un sostre atapeït i baix. Tot plegat ens va fer sentir estranys. No hi ha massa bona sonoritat i les primeres files dels espectadors queden expressament lluny. Ens preocupava com se sentiria, com transmetríem allò que sentim quan cantem. L’ambient era feixuc. Semblàvem cossos amb veu adormida i desconcertada pel moment.
Per sort, ens van demanar que sortíssim per què comencessin a entrar els presos. A l’acte no només hi hauria dones. Els homes també havien estat convidats a la celebració del Dia de la Dona, i molts hi havien volgut participar. Mentre s’omplia la sala, nosaltres ens vam arraconar en un passadís, on vam decidir calmar els nervis amb allò que sempre fem: cantar. En una rotllana, vam entonar un animat “Shumayela” que ens va despertar de cop, ballant i tot.
“Entraremos cantando Ipharadisi”, va dir l’Anna. Segons després de sentir com ens anunciaven, vam irrompre a la sala, des del darrera, obligant a desenes de caps a girar-se cap a aquells estranys que venien a cantar. Quan vam arribar a l’escenari, vam enllestir la cançó. No van passar ni tres segons que uns aplaudiments entusiasmats van confirmar-nos que aquell seria un concert especial. Ens hi volien, allà.
Cançó rere cançó rebíem la mateixa ovació, incrementada en aquelles en què algun cantaire interpretava un solo. Jo només mirava a la directora a l’inici i al final de cada peça. Entremig observava. Grupets d’amigues, races i orígens molt diversos, noies joveníssimes i dones grans… Gairebé a primera fila hi havia un grup d’homes, molt seriosos, que semblava que no hi eren del tot, però que en alguna ocasió vaig intuir com un d’ells seguia discretament el ritme amb les mans. A l’altre cantó, també a les primeres files, una noia em va somriure. De seguida li vaig tornar el gest, i ja no vam poder deixar-nos de mirar entre cançó i cançó. No calia res més per saber que totes dues ens dèiem que estàvem contentes de ser en aquell lloc en aquell precís moment.
Poc abans del final, una cantaire, l’Ana Baeza, va agafar el micròfon i va dedicar unes paraules a les internes. Les dones, quan tenim por, i estem estressades, no fugim, ni ataquem. El què fem és anar a buscar una companya perquè ens ajudi. Les dones, ENS UNIM. JUNTES PODEM ACONSEGUIR TOT ALLÒ QUE ENS PROPOSEM. Milers d’iniciatives a tot el món ho demostren. Les internes van agrair aquestes paraules d’ànim amb una forta ovació.
El concert es va acabar poc després. Una representant de les noies ens va lliurar un obsequi que havien fet en un taller de manualitats. Calia abandonar la sala, però no ho podíem fer de qualsevol manera, així que vam començar a cantar “This Little Light Of Mine”. Vam sortir per on vam entrar, pel passadís entre el públic. Això ens va permetre un contacte directe amb les noies. Encaixada de mans, agraïments, ràpids però sincers, fins que una dona de mitjana edat em va estrènyer el braç suaument, amb estima, i amb va deixar anar un profund MOLTES GRÀCIES, acompanyat d’una mirada intensa i emocionada que em va fer emmudir. Amb una veu tremolosa vaig intentar fer-li entendre que havia estat un plaer immens cantar per a ella tot agraint-li la seva assistència, i vaig seguir cantant. Abans de marxar, vaig creuar la mirada amb un grup de nois joves que em van cridar per donar-me les gràcies. M’hi vaig apropar, i vaig encaixar la mà amb un d’ells, de manera molt amistosa, tot dient-li un “ÀNIMS” molt espontani i molt sincer que el noi va agrair assentint amb el cap.
Per sortir de la presó, altre cop passadissos enreixats, portes que s’obren quan es tanquen les del darrera, tornar les acreditacions, intercanvi d’agraïments mutus amb les voluntàries, i altre cop al cotxe, deixant enrere una realitat molt dura, intensa, plena d’homes i dones que busquen una oportunitat per fer bé les coses. M’alegro d’haver contribuït en una estona d’aquest llarg procés que han de passar.
Aliuska's Blog 