… que vaig començar aquest blog sense saber molt bé ni com ni per què. Fa un any que vaig decidir fer servir aquest mitjà de comunicació i aquest suport: el blog, i internet. Fa un any que gaudeixo, escrivint, és clar, però també pensant en temes pel blog, fixant-me en moments per descriure en aquest espai tant poc íntim, però a la vegada molt personal que és el meu blog. Fa un any que parlo de mi, del què m’agrada i em disgusta, del què faig, del què veig, del què m’interessa, del què penso, del què imagino. Fa un any que escric el meu blog i que hi ha persones, sigui el nombre que sigui, que llegeixen el què escric per què els ve de gust. Fa un any que llegeixo els més de 200 comentaris que entre tots, vosaltres i jo, hem anat deixant sota les diferents entrades que he anat publicant més o menys regularment. Fa un any que em comunico amb persones d’una manera diferent, desvetllant per escrit coses que potser no se m’acudirien dir-los personalment. Persones que en un primer moment es limitaven als familiars i pocs amics, i que més endavant, amb el temps, i la consolidació de la meva voluntat per a mantenir aquest blog actiu, han passat a ser individus que no coneixia abans, i que han manifestat el seu gust per passejar-se pel meu blog d’una manera tan oberta i activa que m’emocionen d’allò més. Mai hagués pogut pensar que realment els meus escrits podien interessar a algú que no em conegués d’entrada. Gràcies a les persones que sé que sou, o heu estat, lectors i lectores en algun moment d’aquest any. I si em deixo algú és perquè sou molts i també perquè segurament no deixeu comentaris i per tant, no sé que em llegiu. Gràcies el Dan, la Mare, el Pare, la Nara, la Marta Manyé (també blocaire i de les primeres en llegir-me),l’ Emma (té una entrada per a ella sola),la Noemí, l’Adriana Rosselló (ja està actiu el teu blog??), l’ Adriana Bernet (les dues adrianes de les què també he parlat alguna vegada), l’Espe, la Marta Sebastià, la Pilar (primera lectora desconeguda i gran descoberta, és una gran persona i s’ha convertit en una bona amiga), la Sílvia (no la conec, però n’havia sentit a parlar, perquè és la cosina d’una amiga meva. Gran, molt gran, perquè és tota sinceritat i simpatia, gran amiga, també), la Teresa (que va posar al Google Roger Coma i va topar amb les històries del Roger i l’Aida i sembla que hi està enganxadíssima…), el Pep (que com a mínim espero que entris als enllaços que et passo de tant en tant! hehehe), i tots aquells que em llegiu però que no voleu o no us atreviu a deixar cap comentari.
A la meva mare, la Rosa, li faig un agraïment especial perquè va ser ella qui em va animar a començar a escriure la història de l’Aida i el Roger, que a hores d’ara ja compta amb sis capítols i s’ha convertit en el motor del blog. L’AIR (Aida i Roger) i el blog en general és quelcom que em motiva, m’esperona, em diverteix, em distreu, em fa pensar, em va riure, em fa escriure, em fa tenir ganes de viure.
Estic contenta.
Àlia
Aliuska's Blog 
