La tieta Antonieta

Etiquetes

Antonieta, Estiu, Família, Menorca, Preguntes sense resposta, Sentir-se bé

Li agafo la mà. És prima i ossuda, però agradable. D’alguna manera, sento que em transmet la seva feblesa de dona viscuda prop d’un centenar d’anys. Feblesa, però també fermesa, perquè malgrat l’edat enraona i camina com si tingués trenta anys menys. Caminem fins a la tanca, uns 700 metres. M’agafa fort, però va lleugera. Tant, que entre les seves passes petites però alegres i la seva conversa hi arribem de seguida. Se’n fa creus.

Es vol ficar entre matolls, tot i que dubta de si ha agafat les bones sabates i oh!, quina llàstima, s’hauria pogut posar uns pantalons llargs que es va fer especialment per caminar!, s’exclama. Tot i anar mal calçada i amb faldilla, vol que passem per entre les plantes, però no m’hi atreveixo. La Marta, la seva filla, m’ha dit que només podem anar pel camí perquè si no les cames de la tieta s’omplen de talls i rascades. Li ho recordo, i ella durant un instant fa cara de frustració, però ho entén, i creu. Tornem, i contemplem algun pi, oliveres bordes i altres plantes i arbres de noms desconeguts.

No se sent res, tret de les nostres passes, el vent entre les branques i la nostra conversa. Em parla d’una pel·lícula que va filmar el seu germà Domènec, el meu avi, quan ella era petita, a Parets. Va ser la primera pel·lícula del Domènec amb una mica d’argument. Un mestre i pioner del cinema amateur a Catalunya. No el vaig conèixer, l’avi. Sempre he tingut una mena de buidor dins meu. És estrany que jo sàpiga de la seva existència i ell no. “Tieta, me’n parlaràs de l’avi Domènec a l’avió quan tornem a Barcelona?”.

L’avi Domènec, la seva dona (l’àvia Mercè), i la meva mare.

Em diu que sí, evidentment. Jo segueixo caminant, callada, i contenta, pensant en per què no ho hem fet abans, això. El viatge a Menorca, el passeig pels camins de casa la Marta i en Joan, i la conversa amb l’Antonieta, la germana petita del meu avi.

Miss U2

Etiquetes

Amistat, Coses que em fan ràbia, Enyor, Estiu, Sentir-se bé

L’estiu és una època en què ens movem, viatgem, o passem uns dies fora. O potser no som nosaltres qui ens belluguem. Potser és aquella persona la qui se’n va per tornar una setmana, dues, o no sé quants dies després. Som lluny, o més lluny que de costum. I fem una mica la nostra. Ens sentim bé per poder fer-ho així, ens ve de gust, però a la vegada apareix un sentiment estrany. L’enyorança.

M’enyoro.

Fa anys recordo que no podia suportar l’enyorança. Se’m feia llarga l’espera i això m’enervava. A tu, i a tu, i també a tu, us trobava a faltar. Sentia aquesta enyorança com una llauna, com l’inconvenient més gran que feia dels estius una època del tot imperfecte. Ara, però, és diferent.

M’enyoro de tu.

Ara m’enyoro i somric. És com si hagués entès, per fi, que l’estiu és una època ideal per enyorar algú i gaudir-ne. He après a enyorar. He trobat la companyia de la persona que em falta en aquest sentiment d’enyorança. No hi ets, però penso en tu i em sento bé.

T’enyoro.

A tu, que fa massa dies que no ens veiem; a tu, que marxaràs uns quants dies i ja voldria que tornessis; a vosaltres, a qui fa mesos que us veig cada dia però que ara, durant uns dies, gens; a tu, que em vas dir que em trucaries i encara no ho has pogut fer; a tu, que vas dir que vindries i que al final te’n vas desdir; a tu, que vius a l’altra banda del Mediterrani; a tu, que no vius tan lluny però també ens costa trobar-nos; a tu, que has iniciat una nova etapa de la teva vida; a tu, que has tingut un fill que encara no conec; i a tu…

Altes temperatures

Etiquetes

Estiu

M’enganxo a tot arreu. Els meus colzes a la taula de l’ordinador, les meves cuixes a la cadira, la meva panxa i la meva esquena a una samarreta que sembla més cenyida que mai malgrat que sigui d’una talla gran. Mentre el meu cos s’adhereix a qualsevol superfície, el meu cervell sembla que patini i es desfaci per moments. Impossible trobar no ja la inspiració, que també, sinó la motivació suficient perquè el tema escollit per a redactar un nou post m’atrapi prou com per escriure’n quatre línies interessants. Però ho seguiré intentant. Amb l’intent sí que seré constant, perquè sense això no tinc res.

La foto de l’estiu (4)

Etiquetes

Estiu, La foto de l'estiu, Sentir-se bé

Cap de setmana. Trajecte en tren rodalies. En una parada una marieta, groga, es col·loca a la meva finestra. El tren arranca de nou i agafa força velocitat per aquesta marieta petiteta, que s’arrapa amb les seves sis minúscules potes al vidre. Perquè són les potes el què veig, curiosament, i no els seus puntets.

Sembla inquieta, sacseja les antenetes, i el seu cos, de mida d’una ungla de dit petit, es resisteix cada vegada amb més dificultat a la força del vent. Sento que la lluita no durarà masses instants més i concentro tota la meva atenció a enviar-li el meu suport a la marieta, que per moments va perdent tota la seva força. “Va, fins la propera parada!”, penso, però no, la marieta es lliura a la derrota i s’enlaira. Somric, però. Penso que tot anava massa ràpid per a ella i que ara vola lliure, al seu aire.

Relax a la Catalunya Nord

Etiquetes

Cultura, Estiu, Sentir-se bé

Fa un parell de mesos vaig estar a la Catalunya Nord. Això és el què vaig escriure en tornar a casa. Una nit de cada mes, un amic meu fa una estada en una casa rural dels Països Catalans per a fer-ne un article a la revista Descobrir Catalunya. Algunes vegades m’hi convida.

De vegades les coses flueixen. De vegades aconsegueixes deixar-te, abandonar el teu cap i gaudir, sense pensar en res més que en el present. Allunyar-se de casa, de l’entorn cotidià potencia aquesta sensació, però sovint, si allà on anem no trobem la manera de sentir-nos bé, el més habitual és que trobem a faltar la comoditat de la nostra llar. La clau és doncs aconseguir relaxar-se en qualsevol moment.

El passat cap de setmana, les coses van fluir. Vaig aconseguir relaxar-me, abandonar el meu cap i gaudir, pensant i vivint en el present, en l’ara i en l’aquí. I és que em vaig allunyar de casa i de Barcelona, per banyar-me al mar calmat de Cotlliure, i passejar i dormir a Ceret, ambdós a la Catalunya Nord. L’endemà, de tornada a casa, vam parar a Pals i la platja de l’illa roja, i el diumenge es va acabar amb una bona pel·lícula.

Dinar amb vistes al mar, aigues transparents, carrerons estrets i antics, terrassetes al capvespre, cel estrellat, pa amb mantega i confitura, més aigues transparents… Relaxació, calma i tranquil·litat. Benestar físic i mental.

La natura

Etiquetes

Estiu, Sentir-se bé

Aquest estiu és, sens dubte, l’estiu del redescobriment de la natura, del contacte i la necessitat de viure-la amb tots i cadascun dels sentits. D’ara endavant, no la penso deixar escapar altra cop.

Si a principis d’agost era a les proximitats de Banyoles, a la casa de natura Sananda, fent un retir de ioga i meditació, a finals d’agost ha estat a Sant Joan de les Abadesses, enmig de la muntanya, a l’allotjament rural Can Reixac. Si a Sananda vaig adorar obrir els ulls després d’una relaxació a l’aire lliure i veure les fulles dels arbres en primer terme; al seu darrera, el cel; i notar, sota meu, la gespa natural i salvatge, a Can Reixac el despertar des de l’habitació de l’allotjament d'”El Galliner” ha estat la visió a través d’una finestra de paret a paret, i del sostre al terra, de l’espígol, els geranis, la gespa, el prat, les muntanyes, i el sol, que no es colava ni envaïa l’habitació, no!, literalment t’absorbia cap a ell en una mena de diàleg entre tu i ell desitjant-nos bon dia mútuament.

Els sorolls eixordidors de la ciutat, de cotxes, del color gris de l’esfalt i els tubs d’escapament, de l’estrès, de la velocitat, dels llums de neó, dels edificis alts, de la brutícia… substituïts pel cant dels ocells, el diàleg pausat, la fusta vella dels mobles, el verd de la gespa, la llum i escalfor del sol, el moviment lent del cos, la respiració… De tant en tant i més, convé.

L’òrgan més gran del cos humà és la pell. Crec que el contacte amb la natura, aquest agost, ha potenciat la capacitat de la meva pell per a respirar, per a rebre i per a sentir. Els banys d’aigua gelada provinent de la muntanya en una bassa o en un riu, com la fotografia del post anterior, potser hi han ajudat!

Avui, a les portes d’un nou setembre, mes que per a molts i per a moltes coses suposa un inici, puc afirmar que aquest agost enmig de la natura m’ha permés realment desconnectar i descansar, de cara a la represa de l’activitat laboral i de la rutina diària. I no només això, sento que a la natura he après a viure i sobretot a sentir d’una altra manera. Gràcies!

La foto de l’estiu (3)

Etiquetes

Estiu, La foto de l'estiu, Sentir-se bé

Aquesta vegada us ensenyo una foto de debò!

Es tracta d’un afluent del riu Ter, prop de Sant Joan de les Abadesses.

La Fageda d’en Jordà

Etiquetes

Estiu, Sentir-se bé

Gràcies pluja (La foto de l’estiu 2)

Etiquetes

Estiu, La foto de l'estiu, Pluja, Sentir-se bé

Feia poques hores que havíem arribat a Sananda Natura, la casa que ens acolliria durant set dies en el marc d’un retir de ioga i meditació organitzat per la Mònica i l’Àlex, del Taller de Ioga de Premià de Mar. Després de dinar, els núvols amenaçadors que feia estona que prometien gresca es van conxorxar per passar per aigua el primer dia. Però com que a tot es pot donar la volta, la Mònica va destapar la meva espontaneïtat suggerint una dansa sota la pluja. El cos se’m va despertar de cop, un petit somriure d’atreviment i de ganes es va instal·lar al meu rostre. Vaig mirar els meus companys, que sens dubte no sentien aquest desig de manera tant entusiasta com jo. El Pedro suggeria posar-se el banyador abans… Jo no sabia què fer. Vaig baixar a posar-me una roba més còmoda, el banyador potser, però vaig vacil·lar una estona, fins que em vaig decidir per uns pantalons pirates d’esport negres, ja més de cara a la pràctica de ioga de la tarda, descartant potser la idea de la dansa sota la pluja. Però quan vaig tornar a sortir, encara plovia més així que la Mònica i jo ens vam mirar, ens vam descalçar i vam sortir disparades cap el mig del prat per saltar, ballar, cridar sota l’aigua de la pluja, deixant que aquesta ens mullés cabell, cara, cos, roba i peus. Quin gust i quin plaer!! L’Àlex no va trigar gaire a posar-nos una música de timbals i a compartir amb nosaltres aquestes passes d’agraïment al cel per a la pluja, perquè en el fons, sense aigua no hi ha vida…  Jo sobretot vaig agraïr haver pogut gaudir d’aquesta oportunitat per deixar-me endur per l’espontaneïtat i l’impuls revelador de grans i noves sensacions.

La foto de l’estiu (1)

Etiquetes

Estiu, La foto de l'estiu, Sentir-se bé

Estirada sobre el matalàs de ioga, sentint com totes les parts del meu cos es relaxen a poc a poc. L’olor de l’herba a escassos centímetres, el so de les mosques i les abelles volant al voltant del meu cap. L’aire circula suaument per sobre meu, tapant-me com una manta etèria. La veu de la Mònica em duu en una altra banda, en un altre estadi. M’enlairo malgrat les veuetes dels petits Inar i Samuel, que ronden per tot arreu recordant-nos que tots hem estat nens. Instants després, obro els ulls. El meu cos fa un intent de tornar a la Terra però el què sento, i sobretot el què veig, m’ho impedeixen. El meu camp de visió només abraça colors i natura: el verd de les fulles dels arbres en primer terme, el blau tacat d’un esponjós blanc del cel al seu darrera. M’hi estic una estona, meravellant-me, fins que tanco els ulls per assimilar aquesta sensació i endur-me-la a casa.