Un dia per viure

Etiquetes

Amistat, Ànims, Dolor, Enyor, Família, Mort, Sentir-se bé

Hi era, era real. El meu tiet apareixia, alt, fort, amb el seu cabell blanc i la seva inseparable barba. Venia del món dels morts a fer-nos una visita. A saber com estàvem. I nosaltres ens n’alegràvem. Ens sentíem còmodes amb la seva presència, ens reconfortava. Amb aquella mitja naturalitat amb què pots recordar aquella persona temps després de la seva mort. Ens posàvem al dia, fins que se li acabava el temps, s’acomiadava i marxava. Però abans d’anar-se’n algú em deia que anés a dir-li allò que el tiet no sabia. Sí, és cert, pensava, i el cridava mentre m’hi apropava. I li deia. Li deia que aquest any jo estava fent classes de repàs al seu nét i que tots estàvem molt contents perquè estava tenint molt bones notes. La notícia el feia molt content, ens abraçàvem i se n’anava.

Quan m’he despertat, he recordat el somni de seguida però m’he sentit bé. M’ha agradat comprovar com algunes persones, encara que no siguin físicament entre nosaltres, ocupen altres espais de la ment en forma de records desperts o de ficcions oníriques. Però a la ràdio m’ha colpejat la notícia de la mort d’una nena de deu anys que jugava amb més nens en un poble del Segrià. La seva germana està molt greu. I més tard, han explicat que una altra nena ha mort ofegada pel seu pare, que després s’ha suïcidat.

Cap a les 14h m’ha sonat un avís de Whatsapp… Un amic ens anunciava a tot un grup que un company nostre de classe havia mort…

Sabíem que estava molt malalt. Tenia un càncer molt sever i no se’n sortiria de cap de les maneres. I avui ha dit prou…

No l’havia vist mai més des que vaig marxar de l’escola, als 14 anys. Mai no es va apuntar a cap sopar de classe d’aquells organitzats a través del facebook, no sé ni com es diu la seva dona ni els seus fills, però vam créixer junts…

Ara el veig assegut a la taula del meu darrera, de més gran amb ulleres de sol rodones i ben negres, dibuixant estelades per tot arreu ja als anys noranta. Adéu Moya…

La tieta Antonieta

Etiquetes

Antonieta, Estiu, Família, Menorca, Preguntes sense resposta, Sentir-se bé

Li agafo la mà. És prima i ossuda, però agradable. D’alguna manera, sento que em transmet la seva feblesa de dona viscuda prop d’un centenar d’anys. Feblesa, però també fermesa, perquè malgrat l’edat enraona i camina com si tingués trenta anys menys. Caminem fins a la tanca, uns 700 metres. M’agafa fort, però va lleugera. Tant, que entre les seves passes petites però alegres i la seva conversa hi arribem de seguida. Se’n fa creus.

Es vol ficar entre matolls, tot i que dubta de si ha agafat les bones sabates i oh!, quina llàstima, s’hauria pogut posar uns pantalons llargs que es va fer especialment per caminar!, s’exclama. Tot i anar mal calçada i amb faldilla, vol que passem per entre les plantes, però no m’hi atreveixo. La Marta, la seva filla, m’ha dit que només podem anar pel camí perquè si no les cames de la tieta s’omplen de talls i rascades. Li ho recordo, i ella durant un instant fa cara de frustració, però ho entén, i creu. Tornem, i contemplem algun pi, oliveres bordes i altres plantes i arbres de noms desconeguts.

No se sent res, tret de les nostres passes, el vent entre les branques i la nostra conversa. Em parla d’una pel·lícula que va filmar el seu germà Domènec, el meu avi, quan ella era petita, a Parets. Va ser la primera pel·lícula del Domènec amb una mica d’argument. Un mestre i pioner del cinema amateur a Catalunya. No el vaig conèixer, l’avi. Sempre he tingut una mena de buidor dins meu. És estrany que jo sàpiga de la seva existència i ell no. “Tieta, me’n parlaràs de l’avi Domènec a l’avió quan tornem a Barcelona?”.

L’avi Domènec, la seva dona (l’àvia Mercè), i la meva mare.

Em diu que sí, evidentment. Jo segueixo caminant, callada, i contenta, pensant en per què no ho hem fet abans, això. El viatge a Menorca, el passeig pels camins de casa la Marta i en Joan, i la conversa amb l’Antonieta, la germana petita del meu avi.

Pares que, malgrat tot, riuen…

Etiquetes

Dolor, Família, Problemes, Riure, Sentir-se bé

De problemes, n’hi ha molts i a casa de tots. Per desgràcia, qui no té problemes de salut té problemes de diners o qualsevol altre problema personal que no té massa sentit imaginar. Problemes, problemes, problemes… Tots en tenim… A casa als meus pares, n’hi ha. Com a moltes altres cases. Són problemes greus, que els treuen el son, els omplen de nervis i els fan aprimar, o al revés, engreixar…

Ahir, però, jo era el pis de dalt connectada a l’ordinador mentre els meus pares miraven la televisió, al pis de baix. Jo mirava de preparar una classe particular que imparteixo quan, de cop i volta, un riure del meu pare em va distreure. Vaig seguir, però aviat ho vaig donar per perdut perquè  els riures es van anar succeint… Què estaven veient? Ni idea, però això era el menys important. La televisió, de tant en tant, et distreu prou com perquè aparquis els teus problemes fora del menjador. De vegades, et distreu tant, que fins i tot et fa riure. La televisió pot ser molt perjudicial, d’acord, però si a la vegada ens regala una estona de riure, benvinguda sigui.

Justament ahir també, una amiga m’explicava que a la seva mare, a qui havien operat dues setmanes abans de l’esquena, havia tingut una complicació i per tant, una recaiguda, de manera que l’esquena li feia més mal que abans d’operar-se. Malgrat això, la mare de la meva amiga és plena de vida, treu els ànims d’allà on sigui i riu, també, quan alguna cosa li fa gràcia…

Quina sort. Quina sort que l’ésser humà senti emocions tant diverses, i que a més a més de plorar pugui riure sense ni pensar-s’ho.

Adéu Miquel, petons a la mare

Etiquetes

Dolor, Família

Obro el correu kirchner.cat i veig que el meu pare ha canviat el seu estat. “Adéu Miquel, petons a la mare”. Aquesta matinada ha mort el seu germà, el meu tiet. Estava molt malalt i ja havia passat dels 80.

Les paraules del meu pare m’han fet pensar. No ha de ser gens fàcil que se’t mori un germà o una germana. Fa poc més d’un any que a la meva mare se li va morir el seu i ja em vaig sentir ben afectada. La distància familiar entre un tiet i una neboda és petita i gran a la vegada. Amb el tiet Antoni ens havíem relacionat molt més, amb el Miquel no tant. Però tant és. Quan la malaltia fa aquests estralls en el cos d’una persona, de res serveix encarar-s’hi i negar-se a acceptar l’evidència. La vida s’acaba, tard o d’hora, ara a uns, ara als altres.

Però el què fa mal, el què dol, el què transtorna és el sentiment amb què ho viuen els qui es queden. Costa tant sobreviure a la mort dels éssers estimats! De vegades, però, quan la distància és una mica àmplia, el més difícil és consolar els qui el teníem més a prop.

Al pare se li ha mort el germà. És l’únic que queda de la seva família. El seu passat més proper abans de formar una família amb la meva mare ha mort. Aquells qui el van veure nèixer ja no hi són. Quin vertigen! Quina sensació més estranya! És dur però estic segura que ell pensa que és el següent de la llista. Ho pensa perquè ho és. És així, però que no tingui pressa, sisplau.

“… petons a la mare…”. A la mare… La meva àvia va morir l’any 95. Hi pensa gaire el meu pare en la meva àvia? Veure que encara ara s’hi refereix com a mare, m’ha sobtat. Però és clar, un pare, abans de ser-ho, ha estat fill, i malgrat que faci anys que els seus pares ja no hi siguin, segueix sent fill per sempre. I també avui, malgrat que el tiet ja no hi sigui, sempre serà germà.

 

Quan malgrat tot roman l’amor…

Etiquetes

Amistat, Família, Sentir-se bé

Amb música d’un mestre de les bandes sonores, http://youtu.be/Ni-bUMCKo4c en Mark Isham, em poso amb ganes a escriure el post d’avui. Fa dies, potser setmanes, que me’l rumio. Vaig veient coses, obervant instants, vivint moments que s’acumulen al pòsit de la carpeta mental on guardo les imatges, i les reflexions, sobre un dels grans sentiments que mouen tota l’espècie humana: l’amor.

Al carrer hi ha molt d’amor. Parelles que es besen, avis agafats de la mà, mares i pares que consolen els seus fills després d’haver tropessat, un amo que juga amb el seu gos, adolescents que s’exhibeixen descobrint-se, amigues que riuen com si el temps s’hagués aturat…

Però jo fa dies que grato més, que miro més enllà… I veig imatges com la d’un jove turista japonès que arqueja la seva guia per les dues bandes, formant un cor de front; o una mare i una filla, d’uns 55 i 25 anys aproximadament, agafades de la mà, de camí al supermercat; o un noi d’un grup de turistes que deixa el seu seient de l’autobús a una dona gran i a l’instant s’apropa a la seva xicota i li acaricia lleugerament la nuca, lliure dels cabells rossos de la noia; o una parella d’edat avançada, asseguts en un banc del Passeig de Sant Joan, ell llegint un llibre i ella recorzant-se a la seva espatlla per prendre el sol; o una servidora, plorant d’emoció a l’entrada del metro, perquè l’Emma em deia, a l’altra banda del telèfon, que no podria viure sense mi…

No sé a vosaltres, però a mi estimar m’omple molt.

Les certeses del nou any

Etiquetes

Dolor, Família, Hivern, Sentir-se bé

Ahir era dia 1 de gener del 2011. El primer dia d’un nou any que tots plegats desitgem que sigui millor que el què deixem enrera. En principi, no ha de ser tan difícil vist el què ens ha fet patir l’anterior. Com diu el meu germà, enrera el merdós mil deu i benvingut el caldós mil onze!

La veritat és que comença un any ple d’incerteses, com cada primer de gener de qualsevol any. Tanmateix, hi ha una cosa que ahir se’m va fer evident. Normalment soliem dinar tots a casa els tiets. Però enguany ho vam fer a casa nostra perquè el tiet va morir a finals de maig passat i la tieta no es veia en cor de fer el dinar tota sola. Ens vam reunir tots, doncs, a Vallirana per menjar un primer plat a base de pica-pica i de segon un bon filet. Tot plegat regat amb cava Maset del Lleó. I així, entre bon menjar, l’escalfor de la casa i la companyia, els records del tiet sovintejaven cada cop més en la conversa. I era agradable. Certament, reiem. No fa ni un any i referir-se a ell s’ha transformat ja en un dolç exercici de nostàlgia; fràgil, perquè només escriure això em tornen a caure les llàgrimes, però dolç. No sé perquè ara ploro i ahir reia. La intimitat ens fa més febles. En canvi, ahir, estavem tots junts compartint menjar i esperança, beure i records, somriures i rialles. Potser la segona certesa és que junts ens en sortim millor. No ho havia dubtat mai però ahir, o avui, mentre escric això, ho veig realment clar. Vet aquí la segona certesa.

Potser és qüestió de trobar les certeses en aquest mar de dubtes que ens aporta tot allò que encara ha d’esdevenir. Segir que així anirem més tranquils.

Els cromos

Etiquetes

Família

Avui he agafat un tren per anar a dinar a Mataró, amb uns amics. Per sort he pogut seure i intentar fer passar la meva calor amb l’ajuda d’un ventall i de l’aire condicionat. He fullejat una estona un llibre, tot i que he alternat la lectura amb l’observació. És quelcom que acostumo a fer, que em distreu molt i que em permet centrar la meva atenció en aquelles petites coses que té la vida i que et fan anar d’un lloc a l’altre, entre records, pensaments i il·lusions.

De cop i volta m’he fixat en una nena que llegia una revista, Teens. Era una pre-adolescent que llegia una revista adecuada, suposo, a la seva edat. Menys mal! Menys mal que no duia un Cuore a les mans on poder observar els pèls de les aixelles de la Pe, la pelleringa de la Zeta-Jones o l’entrecuix de la Courtney Love! La portada de la revista duia lletres fúcsies i molts colors.

Una estona més tard ha tret de la cartera una cosa que m’ha fet molta gràcia. Un àlbum i uns quants sobres de cromos! Eren de la Hello Kitty! La nena ha tret els cromos dels sobres, els ha ordenat numèricament i els ha enganxat. Per sort, ara són adhesius i no cal dur el tub de cola a la butxaca. A la meva època ja van arribar els auto-adhesius, tot i que crec que la primera “cole” que vaig fer eren de cromos de cartró i s’havien d’enganxar amb pega.

De cop i volta, en veure la nena passant pàgines de l’àlbum a la recerca del número corresponent, he recordat aquells diumenges al Mercat de Sant Antoni a comprar i canviar cromos. El meu pare m’ajudava a fer les llistes de cromos que em faltaven perquè jo mai havia tingut prou memòria com per recordar exactament quins eren els “tenguis” i quins els “faltis”. Primer feiem un volt per les parades i en compràvem uns quants, sobretot els difícils de trobar, i després anavem a la cantonada a la recerca d’altres nens i nenes que tinguessin cromos de la mateixa “cole” per a canviar…

Animals, El llibre dels rècords, Les Tortugues Ninja, Bola de Drac, i.. ah! No me’n recordo!!! Però segur que moltes més!!! Van ser molts cromos comprats, enganxats, moltes “coles” sempre acabades, molts diumenges pel matí al mercat, moltes estones amb el meu pare! Tinc ganes d’anar a casa els pares, buscar les col·leccions i ensenyar-li’n alguna!

La bona oloreta…

Etiquetes

Família, Sentir-se bé

d’una flor, d’una colònia, d’una sopa, d’una infusió, d’una tassa de cafè, de xocolata, de roba neta… De moments dolços, suaus, íntims, tranquils… És el nom d’un bar.

Que encara és estiu ho demostra el calendari, malgrat que les tertúlies de la ràdio i l’afluència de gent al carrer i els súpers ens vulguin fer creure el contrari. Però avui he trobat un altre testimoni estiuenc: dues àvies, assegudes amb els seus nets, en unes cadires de fusta, al carrer Consell de Cent, prenent la fresca, i fent ganxet… Iaia Carmen!!!! La iaia Carmen, la mare del meu pare, feia el mateix tots els vespres a Vinebre, el poble on passava tot l’estiu. I jo m’asseia al seu costat, i feia ganxet, també… Iaia!!! Vas morir massa aviat!! Tinc aquella sensació de no haver sabut gaudir de la teva companyia.

No cal ni dir que l’Àvia Mercè, la mare de la meva mare, va morir tan aviat que en prou feines tinc records d’ella. I dels avis, res. És una pena no haver pogut conèixer’ls.

En fí, no ens posessim tristos, ara, que no em ve de gust.

Aliuska.

L’àvia Mercè amb nosaltres tres.