Semàfor vermell (La foto de la nit 7)

Etiquetes

La foto de la nit, Sentir-se bé

Torno a casa, al vespre. A la confluència del carrer Roger de Flor amb Diagonal em trobo un nen, de no més de sis anys, amb un gosset, grisc fosc. El nen aguanta la corretja fermament, i acarona, amb timidesa i amb molta tendresa, el seu amic. M’estranya que estigui sol però de seguida m’adono que el pare el vigila des de l’altra costat del carrer, rera els contenidors de reciclatge, mentre tira les escombraries.

Em venen ganes de preguntar-li al nen com es diu el gos, però me n’abstinc. El semàfor està en vermell, no passa ningú, així que em disposo a creuar però m’aturo a l’instant. Per respecte als nens, que normalment esperen pacientment amb els seus pares el semàfor verd, m’espero. Instants després, apareixen el pare i la germana, a l’altra banda del pas de peatons. L’adult, veient que no passa cap cotxe, li diu a la seva filla que camini. Els dos creuen i en arribar el nen els deixa anar un “NO ES PASSA EN VERMELL!”. El pare em regala una mirada avergonyida i de complicitat , com dient-me “ostres, tu t’has esperat i a mi m’ha enxampat”. A mi se m’escapa un somriure sincer, amb un lleugeríssim aire de superioritat. Mentre el pare es justifica dient que no passava cap cotxe, jo començo a creuar, amb el semàfor verd, direcció cap a casa, satisfeta.

Arcade Fire (La foto de la nit 6)

Etiquetes

La foto de la nit

Excel·lent forma d’acomiadar el cap de setmana. Concert dels Arcade Fire al Palau Sant Jordi a dos quarts de deu de la nit.

Pel què fa a la vessant musical, gaudeixo molt quan conec les cançons i quan no, em limito a escoltar, apreciar, i obsevar.

Em quedo, a més, amb tres imatges, tres moments.

1)      Des de la posició on estic, a les graderies de la dreta, veig tota la pista, plena a vessar de gent. De cop i volta, una llum vermella envaeix tot l’espai, una cançó més tranquil·la. Fins on l’ull m’arriba, des de la meva perspectiva, entre les persones que omplen la meitat dreta de la pista, apareixen llumetes, lluents, que escampen brillantor per aquí i per allà. Pantalles, pantalles de mòbils i càmeres fotogràfiques. Fa bonic.

2)      “Lies”, per exemple. Una de les que més va fer vibrar a tothom. La gent, de cop i volta, es converteix en massa, es despersonalitza en un munt de braços i mans intercanviables que onegen com si funcionessin solts. És la imatge d’una massa unida per a una emoció. Com en el futbol, en ocasions com aquestes m’agrada formar part de la massa. Fa bonic.

3)      Si en els concerts dels clàssics de rock i pop es poden veure vàries generacions: pares i fills anant a veure Bruce Springsteen, Rollings Stones, Bob Dylan, U2…, per què no trobar, també, diverses generacions en un concert com els dels Arcade Fire? A la fila del davant tenim una parella que voreja els 50, ella balla tímidament, ell s’asseu al respatller de la cadira per a poder veure-hi bé perquè malgrat estar a la graderia, els assistents romanen dempeus tot el concert. M’imagino que tenen el fill adolescent a la pista i han decidit veure el concert des de la distància per descobrir el què escolta el seu nen i sentir-s’hi més a prop. A la fila del darrera, però, m’oblido de la possibilitat del fill adolescent i aposto pel simple gust i plaer d’escoltar en directe els Arcade Fire. Una parella, a l’inici de la cinquantena, balla amb menys timidesa que gràcia. Sobretot ell. A voltes penso que al·lucina. Mou els braços destralerament, però s’ho passa molt bé. La dona igual. Em fan molta gràcia. Fa bonic veure com un grup com aquest també arriba a diferentes generacions.

S’acaba el concert. La Cris em porta amb cotxe a casa. Tot plegat, un autèntic luxe.

Per si voleu saber qui són.

 

La foto de la nit 5 (o sobre com aturar-se amb un blue tropic)

Etiquetes

La foto de la nit, Sentir-se bé

Després del vi durant tot el sopar i el xupito, el mojito de després no me’l vaig poder o millor dit, voler acabar. Amb prou feines el vaig començar. Fa temps, ja, que he vist clar que per a mi la serenor, de nit, és una experiència molt més interessant que l’excessiu consum d’alcohol. El problema és que seguint aquest precepte, després no sé què demanar quan tinc set. La majoria de vegades demanaria aigua, però em molesta pagar tants euros per 33 centilítres d’aigua que em podria dur de casa. Un refresc? La majoria duen gas, que no em senta bé. Un suc? Si, alguna vegada he ballat fins al cansament més absolut amb només un suc de préssec en 3 hores, però d’altres vegades, em provoca certa mandra aquesta mena de sucs. Finalment, ahir, el cambrer, en va acabar suggerint un blue tropic, o sigui, un suc, sí, ja ho sé, però de fruites tropicals. El curiós del suc és el seu color blau cel elèctric que, per coincidències de la nit, feia conjunt amb la meva samarreta. Perfecte! Res d’alcohol  però una beguda atractiva pel meu paladar i per a la meva nit. Va estar molt bé!

El llit (La foto de la nit 4)

Etiquetes

La foto de la nit

Em poso el pijama, arracono el zafu (coixí de meditació) i un dels dos coixins quadrants. L’altre el poso sobre els normals, al mig dels dos. Aixeco el cobrellit, fins a mitja alçada, m’assec sobre el matalàs, m’estiro a poc a poc allargant les cames cap a baix i recolzant el cap. Em tapo, i mentre deixo caure el cobrellit sobre meu després d’haver-lo alçat per donar-li aire, em començo a deixar anar. Sento que el meu cos s’acomoda amb tot el seu pes, busca un lloc en el matalàs. Quan el troba, el pes del cobrellit caient i arrapant-se a totes les parts del meu cos em relaxa.

Agafo un llibre, o una revista, col·loco la ràdio al meu costat, sobre el coixí, i em deixo endur ara pels comentaris dels tertulians del programa esportiu, ara per les novetats literàries d’aquest mes a la revista Qué leer, per exemple.

Passen els minuts, les parpelles em pesen, els badalls se succeeixen. És hora, finalment, d’anar a dormir. La revista cau fins la catifa. Tiro el bolígraf perquè caigui a sobre. Em trec el coixí quadrant i l’arracono en un costat, vora la paret de la finestra, al costat de l’altre. A continuació, el cap s’enfonsa encara més en els coixins de dormir. No sé si posar-me al mig, o en un costat. Dormir sola en un llit de matrimoni sempre em porta a aquest debat instants abans de tancar els ulls. Em decideixo. M’acomodo i només quan sento que estic bé, allargo el braç fins l’interruptor de la làmpada de llegir i l’apago. Em torno a col·locar i tanco els ulls…

Crec que aquest és un dels millors moments del dia. La porta del descans. L’abandonament del teu cos durant unes hores. L’oblit. L’inconscient. Ho deixes enrera tot. Et mereixes aquest moment. El llit és l’espai més intim amb nosaltres mateixos. Ens acull, ens abraça i té cura de nosaltres en el moment en què menys conscients som i estem.

La foto de la nit (3)

Etiquetes

Escriure, La foto de la nit, Sentir-se bé

Dos quarts d’onze de la nit. És cert que no he rentat els plats, però la cuina està recollida, així que els plats  poden esperar a demà. Em queda per endavant una hora i mitja que he decidit aprofitar realment per a mi. Sense tele, sense facebook, sense ràdio. Només jo, amb l’ordinador al costat descobrint nous grups i cançons gràcies a l’spotify, un bolígraf, i la meva llibreta Moleskine.

M’acomodo sobre el llit, agafo els meus relats del blog que he imprès per la tarda, i començo a subratllar, apuntar, marcar… Característiques d’ella, d’ell, localitzacions, personatges nous, interrogants que planto aquí i que hauré de desvetllar en algun moment!! Tot queda esquarterat, disseccionat en deu mil trossos, com un trencaclosques. Ho anoto tot, i ja anotant-ho se m’acuden més idees, més situacions, futurs arguments, justificacions. Aaarrrrggg! M’encanta! L’hora i mitja s’esfum, plego. És tard. Me’n vaig a dormir, satisfeta.

La foto de la nit (2)

Etiquetes

La foto de la nit

Torno de passar el dia i part del vespre a casa l’Adriana, senzillament genial. Arròs amb pollastre, migdiada, banyet a la piscina, botiga de roba, llarga espera a l’estació del tren, propera estació: Passeig de Gràcia. Camino pel carrer Aragó, intentant relaxar-me perquè la panxa fa de les seves, altre cop… L’Església de la Concepció: trepitjo les restes d’uns pètals de rosa roses, vermells i grocs testimonis únics d’un esclat d’alegria poques hores abans. Somric. Mercat de la Concepció: els meus ulls veuen visions producte del meu mal estomacal? Una locomotora de joguina, d’aquelles on pugen els nens i que es mouen i fan soroll durant una estona després de tirar-hi unes monedes es mou, ve paral·lela cap a mi… El desconcert es trenca quan se m’apareix el guarda de seguretat traginant la màquina d’un cantó a l’altre dins del mercat…

Segueixo el camí que em duu cap a casa. 😉

Aliuska.

La foto de la nit (1)

Etiquetes

La foto de la nit

Tota la casa és a les fosques. Encenc una espelma perquè les bombetes de les meves dues làmpades s’han fos, i la del sostre fa massa llum. Fa calor i m’he quedat amb gana. Vaig a buscar un iogurt de llimona del Veritas i m’assec a la terrasseta pel prendre-me’l. Duc amb mi el transistor, per escoltar el programa d’esports mentre menjo i miro el carrer o espio els veïns. Espiar sòna fatal, no espio, observo, que és diferent. A l’edifici de l’altra banda de la cantonada, a l’àtic, un home es recolza a la barana. Per l’hora imagino que està fumant una cigarreta més que parlar per telèfon. Més a la dreta, en el mateix edifici, miro d’endevinar què miren a la tele, la pantalla de la qual és immensa, cosa que em permet reconèixer gairebé els primers plans de les persones que hi surten. Al carrer, el camió de les escombraries buida l’enèssim contenidor del dia, o millor dit, de la nit. De cop i volta, però, una veu em sorpren. Una veu que canta, òpera. El veí de l’edifici del costat canta òpera quan són gairebé les dotze de la nit. No ho fa malament, però tampoc m’agrada i encara menys em ve de gust escoltar-lo expressament, però apago la ràdio. No passen cada dia aquestes coses i les circumstàncies que es donen en aquests moments són singulars. Aquesta nit, permeto que l’òpera guanyi els esports.