Etiquetes
Tal i com em vas demanar Sílvia, aquí la tens!
Per acompanyar la lectura:
Arnès posat, proteccions per a les ulleres, m’he d’afanyar! El meu instructor, acompanyant o no sé com anomenar-lo em demana que no m’entretingui. No m’atraveixo a acomiadar-me com voldria de la Pilar, la Cris, l’Eva i el Pep. Tot ha anat tan ràpid, hem arribat i m’han fet passar molt abans de l’hora! Me’ls miro agraïnt-los que hi siguin.
Sóc la primera en pujar a l’avioneta. Això vol dir que serè l’última en saltar! Els seients són dos bancs paral·lels a les parets. Cada persona que salta es coloca davant del seu instructor. L’avioneta s’ompla, i a mi em ve al cap la típica imatge dels avions de guerra plens de soldats a punt de saltar. És la imatge que tothom té, ho sé.
Pregunto deu mil coses al noi, Fran, crec que es deia. És maco, i agradable. M’explica la distància de la qual saltarem. 4000 metres. Ell duu un mesurador de distància en peus, i m’ensenya que quan l’agulla passa d’una de les marques és quan sap que ha d’obrir el paracaigudes.
Respiro una mica, sense sentir massa nervis. Són boniques les vistes. Empuriabrava, el mar, Roses… Fa un sol que espatega. El Fran em pregunta com estic. Crec que tranquil·la, però vull respirar una mica. Em suggereix que faci respiracions profundes. Li agraeixo la proposta tot i que li explico que ja he fet els deures a casa i mentre anaven cap a Empuriabrava. Al matí he fet una bona relaxació i visualització.
S’apropa el moment, m’he de seure a sobre seu. Em connecta amb el seu arnès. Hem tingut prou temps per parlar per poder confiar amb ell totalment i saber que tot anirà bé. Sobretot quan m’ha dit: “no et passarà res, el paracaigudes s’obra!”
Els primers ja estan saltant, tot va molt ràpid, ens aixequem i apropem fins a la porta. No tinc ni temps de veure com el noi del meu costat salta perquè el Fran em gira per posar-se ja en posició. He d’aixecar les cames, ell sosté tot el meu pes, i s’aboca a la porta, uns bons segons abans de saltar fins que finalment, ho fa!
…
Fem algunes voltes, crec, no sé què m’està passant. Sento fred, molt fred, i com la pell de la meva cara es moldeja amb el contacte amb el vent. Estem anant a 160 km/hora. Em costa entendre què em passa. No aconsegueixo relaxar-me i començo a sentir els meus ulls amb ganes de plorar. Però a mida que passen els segons el meu cos es va acostumant a la sensació, que sap que passarà, i finalment s’obra el paracaigudes.
Estirada cap a munt i a volar.
Em recupero, mentre em meravello. Sento una immensa calma, indescriptible. Gaudeixo del trajecte, de les vistes i de la sensació. Somric. És estrany perquè sempre m’havia imaginat volant horitzontalment, i ara volo dempeus. M’agrada, perquè amb els braços oberts, a part de sentir l’aire per tot el meu cos, m’imagino que abraço el cel, aquesta calma.
El Fran em pregunta què tal. Li explico que em sento genial, molt relaxada, així que decideix posar-li una mica d’emoció al viatge. Algunes voltes ràpides, una mica de baixada més picada… L’adrenalina em puja una mica, com si estigués en una atracció de fira, és divertit. Segueixo somrient.
El terra és cada cop més a prop. Això ja s’acaba. Em poso en posició, amb les cames en angle de 90 graus i veient-me la punta dels peus. Instants després em diu que em posi dempeus i camino… És estrany el contacte amb el terra. Malgrat la suavitat de l’aterratge, noto tot el meu pes als meus talons primer i després a tot els peus. Ho associo al meu centre de gravetat, que es recol·loca.
El Fran em deslliga. Comentem la jugada. Em sento molt i molt bé. Tant, que li demano al Fran si el puc abraçar. Somriu i accepta, és clar. No ho sé, crec que després de posar tota la confiança del món en una persona en un moment com aquest, el mínim que podia fer era agraïr-li amb aquest gest d’estimació.
Xerrem una mica i m’alegra quan em diu que he estat una molt bona saltadora.
Ens acomiadem i me’n vaig a veure els amics! Quina il·lusió que em fa retrobar-los. M’escolten, em feliciten, la Pilar em fa fotos, em miren, contents de veure com he gaudit de l’experiència. La Cris fa cares de no voler tirar-se mai! L’Eva recorda les sensacions que va tenir ella quan va saltar. El Pep respira i s’alegra de què em trobi tant bé i la Pilar segueix fent fotos i explicant anècdotes més aviat negatives de gent famosa que ha saltat. “Ara ja ho puc dir!”, afirma.
Marxem. Les noies s’avancen una mica i jo li comento al Pep que amb el què em quedo de tot plegat és amb la sensació de calma que he sentit. Ell se n’alegra, i m’anima a recordar-la cada vegada que la necessiti. Com ara, que escric això, tot i no necessitar-la especialment, o si, sempre va bé sentir-se així.
Gràcies pel regal, noies, i a la Pilar, la Cris, l’Eva i el Pep per voler compartir el diumenge amb mi i acompanyar-me en aquesta magnífica experiència.
