Darrera part del setè capítol, i rumiant ja el vuité, que tinc una idea que serà la bomba!!;-)
Un noi jove, en Joan, amb grenyes i força despentinat, tocava la guitarra assegut al sofà de pana del menjador. De cop i volta el timbre va sonar. En Joan va deixar la guitarra sobre el sofà de pana marró i es va aixecar a obrir la porta. Era la Glòria. Es van fer un petó. El Joan li va agafar la mà i se la va endur cap el menjador. En el passadís, van haver d’esquivar alguns marcs amb pòsters dels Rollings Stones i de la Janis Joplin que el Joan encara no havia penjat. Les muntanyes de llibres i discos tampoc no facilitaven el pas.
“Seu!”, li va demanar el Joan. El Joan es va posar a tocar i a cantar una cançó nova, una cançó d’amor, senzilla, dolça, i sobretot, molt sincera. La Glòria no se’n sabia avenir. S’emocionava per moments i es posava les mans a la cara de l’increïble que estava resultant aquell moment. Quan el Joan va acabar de cantar, va recolzar la guitarra sobre la tauleta de metacrilat, es va aixecar, i es va apropar a la seva noia. La Glòria, amb alguna llàgrima a la cara, es va aixecar, també, per rebre’l amb els braços oberts. El volia abraçar, necessitava fer-ho. Aquella havia estat la més gran demostració d’amor mai viscuda fins aleshores i ella tenia la sensació de flotar, d’estar als núvols…
Es van abraçar, es van estrényer amb totes les seves forces, es van començar a besar amb una passió desfermada, es volien menjar, desfer-se, posseïr-se… El Joan va aixecar en braços la Glòria, que automàticament va encerclar la cintura del seu home amb les seves cames. El Joan va fer mitja volta i amb la Glòria a sobre es van estirar a poc a poc sobre el sofà. Mentre es desfeien de la faldilla llarga, els pantalons acampanats i la brusa i la samarreta, el Joan li va xiuxiuejar a l’orella: “per què no tenim un fill?”. La Glòria es va aturar de cop, es va enretirar una mica amb l’ajuda dels braços i se’l va quedar mirant fixament. “De debò?”, va preguntar ella. “Sí, no hi ha res que em faci més il·lusió!”. La Glòria va somriure i li va fer un petó, en senyal d’aprovació.
“I aleshores és quan la Glòria m’ha somrigut i m’ha fet un petó, en senyal d’aprovació”. La veu de l’Aida es va aturar de cop. Acabava de llegir com havia estat concebuda! “Nena! Mira aquesta foto! Ta mare embarassada. Et van fer en aquest sofà!”. Les noies es van mirar i van esclatar a riure. “Doncs jo el pensava tirar!”, es va exclamar l’Aida. “Ni pensar-ho! Forma part de la història de la teva família. I si el faig tapissar de nou?”, va suggerir l’Aida. “Val, així sí! I saps què podries fer? Agafar totes aquestes fotos antigues que hem trobat, emmarcar-les i penjar-les sobre el sofà, seria com un homenatge a la teva família i a aquest pis, i a més et quedaria molt bé!”. L’Aida es va quedar pensativa. “No em sembla malament. En fí, seguim llegint o continuem pintant?”. La Martina tenia la resposta ben clara. “Llegim, llegim!”.
No volieu brou, doncs dues tasses!! Us penjo els dos capítols restants del setè capítol! Segurament no recordeu res, després de més de un mes. Estàvem amb l’Aida i la seva entrada al pis que el seu pare li ha deixat en herència…
L’Aida i la Martina van baixar del cotxe ràpidament. Havien aparcat a doble fila i havien de descarregar, soles, pots de pintura, plàstics i alguns mobles. Un cop carregat l’ascensor, “tu vés a aparcar, Martina.”. La Martina va tancar la porta de l’ascensor carregat fins dalt i l’Aida a dins. Mentre l’ascensor s’enfilava cap els pisos, l’Aida va observar la seva amiga, com sortia del portal, i la llum que entrava del carrer, il·luminant la porteria antiga, les bústies i l’escala. Era bonic aquell lloc, li va semblar que s’hi sentiria bé.
Quan va arribar al setè pis, va sortir com va poder de l’ascensor, tot aguantant la porta amb un pot de pintura. De seguida va trobar les claus i va obrir la porta. La nit anterior havia vingut a prendre mides i va aprofitar per deixar alguna finestra oberta perquè l’aire es renovés. Quan va entrar a la casa, se’n va adonar de seguida. S’hi respirava millor.
En mica en mica va col·locar tots els trastos en una habitació que hi havia a l’entrada. Abans de pintar havien de fer molta neteja i tirar moltes coses. A l’instant, va sonar l’intèrfon. Era la Martina.
L’Aida la va esperar a l’entrada, amb la porta oberta.
Quan la seva amiga va ser a dalt, es va quedar mirant l’Aida. Era la primera vegada que l’Aida ensenyava el pis a algú, que compartia el lloc on viuria d’ara endavant, sola. S’havia quedat sola, certament, però la Martina, la seva mirada, i la seva presència li deien al contrari.
Les dues noies es van somriure. “Me l’ensenyes?”.
L’Aida va obrir portes, armaris, finestres; va regirar calaixeres, ensenyar racons, imaginar nous espais, colors de les parets, punts d’il·luminació… A mesura que la Martina anava assentint, ella s’anava animant. L’Aida es va deixar pel final una sorpresa… “I ara bé el millor del pis. Vine”, va dir a la Martina. Es van apropar a la galeria, que il·luminava el menjador. Va córrer del tot les cortines. Van treure el cap per la finestra oberta. “Nena quines vistes més maques! I tens terrasseta!!”, es va exclamar la Martina. “Si noia! Et pots creure que el primer dia ni la vaig veure!”, va afirmar l’Aida. “No vaig córrer les cortines del tot i no em vaig fixar amb la porta de la dreta… Aida!”, va interrompre la Martina, “quines festes que fotràs! Ja m’ho imagino!”. Les dues es van posar a riure, entusiasmades. Era la primera vegada que l’Aida reia en aquella casa. Pensar en el futur la començava a il·lusionar. La mort del seu pare l’havia deixat molt tocada, però tenia el pis, i això l’ajudaria a sortir-se’n!
Tot té un inici, i jo acabo de triar aquest per l’AIR.
El pis estava situat al número 4 de la plaça de la Sagrada Familia, just a mitja alçada del carrer Sicília. La porteria era gran i tenia una escala força senyorial. L’Aida va mirar les bústies. La del seté segona no duia nom.
Va picar l’ascensor. A dins, va rebuscar entre la seva bossa fins a treure-hi un clauer d’aquest de pell, en forma d’estoig, que es tanca i serveix per portar les claus ben ordenades i que no faci bonys.
L’ascensor es va aturar de cop. Va obrir la porta. A mà esquerra el setè primera. A mà dreta, el setè segona. S’hi va acostar. Va prémer un botó a mà dreta tot esperant encendre el llum de l’escala per veure-s’hi millor. Però en realitat havia pitjat el timbre. Es va mig espantar. Fins i tot li va semblar sentir sorolls. I si després de tants anys de no fer servir el pis hi havien okupes? Com a la pel·li aquella de “The Visitor”, va pensar l’Aida.
Va esperar uns instants. Va buscar l’interruptor del llum de l’escala, estava just davant de la porta de l’ascensor. Ara ja s’hi veia i amb la llum semblava que els sorolls i els nervis s’havien esvaït una mica. Va obrir l’estoig i es va mirar totes les claus. Les diferents mides la van ajudar a identificar ràpidament quina obria cada pany. El de dalt, el de baix i el principal.
Li va costar una mica obrir la porta, la clau s’encallava. Quan ho va aconseguir, va dubtar uns instants abans d’entrar al pis. Aquell havia estat el pis de joventut del seu pare, un pis que ella no sabia ni que existia i que ara n’era la propietària després que el seu pare li hagués deixat en herència.
L’Aida va respirar profundament, va palpar les parets del costat fins a topar amb l’interruptor. Quan va encendre el llum, es va quedar petrificada. L’univers del seu pare, jove, amb una edat en què ella mai l’havia conegut, era allà, davant dels seus ulls i dins d’aquelles quatre parets. Va començar a caminar. Pòsters de música, cinema, art. Llibres per tot arreu. Aviat es va trobar amb el saló. Un vell sofà de pana beige gastada, una catifa desfilada i una tauleta de metacrilat gris. Un tocadiscs en un racó, i una prestatgeria plena de LPs dels anys setanta. Una galeria amb finestres de fustes presidia l’estança. Va còrrer les cortines i per fi la llum del dia, després de tants anys, va inundar tots els racons de la sala.
Al fons, tocant la paret, l’Aida es va fixar amb una calaixera blanca, de fusta, sobre la qual hi havia un diari de l’època i una foto enmarcada.
Una noia jove, morena, amb els cabells crespats, es treia unes ulleres de sol enormes amb actitud i mirada seductora. L’Aida va agafar la fotografia. Els seus ulls van començar a tremolar. Els seus llavis provaven de dibuixar un somriure, però no ho aconseguien. Reconeixia a la seva mare tot i que en realitat li semblava una perfecte desconeguda.
De cop i volta, el so d’un sms al mòbil la va tornar a la realitat. Era un missatge de la Martina, una amiga seva, que li preguntava com estava i què tal era el seu nou pis. “Stic b, una mica impressionada, pro b. Tinc molta feina, majudaràs?”. Enviar. Poc després, la resposta de la Martina. “Ja saps q sí, maca!”. Amb el telèfon a la mà, l’Aida es va seure al sofà i s’hi va recolzar. La seva respiració es va tornar profunda, el temps va començar a alentir-se, a passar desapercebut, fins i tot.
L’Aida va observar tot el seu voltant, i es va posar a plorar.
Com si res, com si no n’hi hagués prou, apareix un personatge nou. La veritat és que es tracta d’una mena d’homenatge a un amic meu que fa cosa de mesos, cap a finals de l’any passat, em va explicar una història molt maca. Li vaig demanar permís per escriure-la, adaptar-la, modificar-la, continuar-la… Aquí la trobareu per primera vegada, insinuada. I és que la inspiració no se sap mai on la pots trobar.
Un vídeo, novament, per acompanyar.
L’Emi no entenia perquè el dia en què el Roger podía arribar més d’hora s’entretenia agafant un nou camí. En fí… Va deixar el mòbil a la tauleta de nit, sobre una pila de llibres. El de sobre era “El quadern de Noah”, de Nicolas Sparks.
En el seu estat, no podia fer massa cosa que romandre al llit, així que va obtar per seguir treballant amb el seu ordinador portàtil. Quan el va obrir, a la pantalla va aparèixer un article a mig fer titulat: “Com sobreviure a una baixa d’un mes. Diari d’una convalescent”. El seu cap li havia proposat que fes una columna diària pel blog de la revista. Així es distreuria i no perdria l’hàbit d’escriure. Així doncs, l’Emi va aprofitar el retard del Roger per mirar d’enllestir la seva columna.
Teclejat frenètic, ritme accelerat…. Pausa. L’Emi no sabia com acabar la frase. “Supr”…
Teclejat dubitatiu, ara lent, ara histèric. Pausa. Bloc i eliminar paràgraf. L’Emi, definitivament, s’havia bloquejat. Quina ràbia!
Va mirar l’hora, i la seva cara va canviar de cop. Les 12.35h! Amb un somriure, tímid, i una caiguda d’ulls, es va connectar a l’Skype. Va buscar els contactes que estaven connectats en aquell mateix moment. Ell ho estava. No trigaria gens en dir-li alguna cosa, segur!, portaven fent-ho cada dia així des que li van donar l’alta a l’hospital. De seguida, es va posar els auriculars amb micro. Es va arreglar una mica els cabells. Els segons d’espera es feien eterns. Què passava!!!?? Precisament avui que li tenia preparada una sorpresa. 12.37h, vaaaaa!!
“Bon dia, maca!”, va exclamar de cop i volta, una veu masculina. El tímid somriure de l’Emi es va transformar en riatlla alegra i sincera. No sé com ho feia, però aquell noi, aquella veu, aquell entusiasme l’animaven a l’instant. Se sentia unida a aquella persona, l’havia ajudada tant en els moments més difícils…
“Com estàs? Què fas? Què m’expliques?…”, va insistir la veu. A la pantalla de l’ordinador portàtil va aparèixer pocs instants després la cara de l’Albert, un noi alt, atractiu, amb el cabell molt curt i un somriure d’allò més agradable. “Què guapo que estàs avui!”, va deixar anar estranyament l’Emi. “Segur que vas a treballar? Mmmm, t’agrada eh? Hehehe, jo sempre procuro anar guapo a la feina, no saps mai a qui pots conèixer…”, va respondre somrient l’Albert. “Si, si, és clar, no fos cas que aparegui la noia de la teva vida!”. Quan l’Emi va acabar de dir això va callar de cop. Ho havia dit sense pensar, sense cap mala intenció. L’Albert era el seu amic, en el fons…El noi es va quedar una mica desconcertat, però va reaccionar de seguida: “Ei, tia, doncs saps que fa cosa d’un parell de setmanes la vaig conèixer. Si, preciosa tota ella. Tenia tanta por quan va arribar. Va tenir un accident de moto. I a més estava molt trista…”. L’Emi se’l mirava, es mirava la pantalla. Les llàgrimes començaven a fer-se visibles, alguna es deixava caure per les galtes. “Era perfecte, bé, ho deu ser encara, suposo. Però té un defecte! Ah sí?”, va exclamar-se l’Emi encuriosida pel defecte que suposadament tenia. “Quin?, quin? Doncs que té novio, ves!!!”, l’Albert es va posar a riure, i l’Emi també. La facilitat amb què l’Albert duia la situació la feia sentir molt còmoda i li permetia conèixe’l millor i gaudir de la seva amistat. “Albert, escolta, que tinc una sorpresa per a tu!”, va cridar l’Emi. “Quina? Un striptease? Ai no, que no tens webcam! Burro!! Estic jo per striptease, ara!”, va replicar ella. I abans que ell digués res, es va retocar altre cop els cabells, es va passar les mans per la cara, va col·locar la webcam i la va activar.
El somriure de l’Albert va ser imminent. “Nena, que ens podem veure!! Qué bé! M’encanta!!”, es va exclamar ell. “Li vaig demanar al jefe que me’n comprés una, que així podria fer petits vídeos pel blog. Bona idea, nena!”, va afegir l’Albert. “Per cert, estàs guapíssima!”. L’Emi va baixar els ulls, avegonyida. “Gràcies per la sorpresa. De res”, va respondre ella. “I què fas ara?”, va preguntar ell. “Espero el Roger, que fa tard. Avui ve més aviat, però, i em farà el dinar.” L’Emi no podia evitar sentir-se incòmoda parlant del Roger a l’Albert. A més, ara no es podia amagar, ell li estava veient la cara. “Tot segueix com sempre, pel què veig.”, va sentenciar l’Albert. “No vegis com em cuida, em tracta com si fos una reina!”, va afegir la noia, cada vegada més trista. “Emiii! Però que no ho veus? Ho fa perquè estàs així! Podria no fer-ho, Albert, i haver tallat amb mi, però en comptes d’això, cada dia el tinc al meu costat. Un no se sacrifica tant per a algú a qui no estima, d’això n’estic convençuda”, va contestar la noia. “T’equivoques completament. T’ho dic perquè sóc un tio i els tios les podem arribar a fer, aquestes coses”. Les llàgrimes van tornar a brollar dels ulls de l’Emi. “Ei, ei, Emi, no ploris, no m’ho facis això, que se’m trenca el cor. Perdona!” L’Emi va mirar de respirar fons i de deixar de plorar. “Carinyo, no dic que no puguis tenir raó, però jo d’entrada hi desconfio. I no creguis que ho faig per a mi, no. Saps prou bé que tard o d’hora s’acabarà i no vull que pateixis tant, de debò”. L’Emi s’empassava la saliva i es calmava mentre l’Albert li parlava.
De cop i volta, el so de la porta d’entrada i un “Emi, carinyo, ja sóc aquí”, del Roger, la van sobresaltar. “Et deixo, que ja és aquí”, va xiuxiujar l’Emi a l’Albert. “Tard o d’hora hauràs de prendre una decisió, Emi”. La noia anava fent que sí amb el cap, nerviosa, tot desitjant que el Roger no entrés en aquell precís moment a l’habitació. “Guapa, la vida és plena de nous camins per a escollir. Tria el què vulguis i llença-t’hi!”, va acabar l’Albert. “Hola guapa, com estàs avui?”, va preguntar el Roger apareixent per la porta de l’habitació de la seva nòvia. L’Emi, espantada, va tancar la pantalla de l’ordinador d’un cop sec. “Què feies? Que potser no ho puc veure?”, va afirmar el Roger, encuriosit. “Doncs no, ja saps que no m’agrada que llegeixis els articles abans que surtin publicats. A més, si no et fa res, m’hauries de posar més coixins sota la cama…”, va demanar-li ella. El Roger se’n va anar al menjador a buscar més coixins. L’Emi va obrir novament l’ordinador i va escriure. “Moltes gràcies! Petons”. L’Albert li’n va enviar un a través del ciberespai i li va dir “A disposar, bonica!”.
Teresa, aquesta vegada no he trigat tant, ho veus!!;-) De vegades hauriem de permetre’ns més fer el què realment desitjem. De vegades, jo ho faig. Confesso que no sempre surt bé, però la gent acaba apreciant aquesta manera de ser.
El Roger tenia el dia lliure perquè havia treballat el dissabte, així que per una vegada podia anar a veure l’Emi al migdia, i dinar amb ella, que feia temps que no ho feien. Des que ella havia tingut l’accident, hi anava cada dia, però a la feina els horaris eren molt variables i gairebé sempre s’hi passava pels vespres, una estona abans de sopar. La mare d’ella es quedava a dormir al sofà, i durant el dia, l’Emi sempre tenia algú que li fes companyia, així que el Roger no s’hi estava mai masses hores. A més, ella es cansava molt, amb el collaret ortopèdic, el reforç a la columna i la cama enguixada.
Era migdia quan sortia de casa. Arribaria a temps per fer el dinar: una amanida i la seva especialitat en pasta, que tant li agradava a l’Emi. Amb el monopatí sota els peus, va arribar ràpidament al Passeig de Sant Joan. Quan va arribar a l’alçada del carrer Rosselló, el Roger es va sorprendre’s a sí mateix, somrient. Aquell era el carrer on per primera vegada es va fixar amb l’Aida, aquella nit que plovisquejava. Ella cantava com si estigués sola, ell tornava de la feina, trencant per primera vegada el costum dels dijous de dormir a casa l’Emi.
El Roger va mirar l’hora. Les 12.05h. L’Aida no trigaria en anar a treballar. Havien passat quatre dies de la nit que es van trobar al Raval, i no havia tingut temps de passar-se per l’Adonis a saludar-la. Ara sabia on vivia…
El Roger es va quedar uns instants que li van semblar eterns, quiet, plantat en el mig del pas de la gent, que l’esquivava rondinant. La volia anar a veure. Però per què? Expressament? O podria fingir una extranya casualitat? « Conec algú més que visqui per allà ? », va pensar fins i tot. Però res. Tampoc no se li acudia res que pogués fer per la zona per poder justificar la topada casual…
Començava a notar els nervis a la panxa. Quina tonteria! Ni que tingues 15 anys! Ell què volia ? Veure-la, no? Doncs sí, això mateix, veure-la, saludar-la, fer-li una sorpresa i desitjar-li, simplement, un bon dia. No hi havia cap mal en això.
Tot d’una va aprofitar que el semàfor encara estava verd pels cotxes però no em passava cap per muntar sobre el monopatí i lliscar sobre l’asfalt del carrer Rosselló a gran velocitat. Va fer el mateix baixant per Sardenya fins arribar a la Plaça de la Sagrada Família. El centre de la plaça estava asfaltada, les voreres eren llises i podia patinar sense problemes. Amb pocs segons es va plantar al carrer Sicília, a mitja alçada de la plaça, just davant del portal de l’Aida. De cop i volta algú va obrir la porta: ràpid, una excusa, o alguna cosa enginyosa a dir-li! Nervis!…
No era l’Aida.
Buf! Millor! El Roger es va calmar una mica. Total! Si acabava de decidir minuts abans que no s’inventaria cap excusa, només li diria que s’havia desviat del seu camí per saludar-la.
Tot d’una, el soroll de la porta! Una mirada furtiva. Una iaieta que torna de fer la compra al mercat.
El temps passava lentament pel Roger, cada vegada més ansiós amb la situació. No es va adonar, però, que ja eren dos quarts d’una. Un avís d’sms al mòbil el va alertar de l’hora. Era l’Emi, que li deia que s’afanyés que la seva mare havia de marxar i ella no es volia quedar sola.
El Roger va sospirar. Sí, se n’havia d’anar. Va començar a caminar mentre responia el missatge de l’Emi. “Tranquil·la, de seguida arribo. És que m’he liat agafant… ». Alguna cosa va fer que el Roger, que ja estava gairebé a la cantonada del carrer Mallorca, es girés cap enrera. L’Aida, en aquell moment, sortia corrents del portal i pujava Sicília amunt per anar a treballar. El Roger va somriure. L’Aida feia tard, també. Va seguir escrivint el missatge al mòbil. “… un nou camí ».
Recordeu com va començar tot? O millor dir, com va acabar el començament de tot…? Pels moments de realitat que superen la ficció, pels moments que et penses sempre que només passen a les pel·lícules fins que et passen de debò… encara que tot això sigui ficció… o no. (Perdoneu per la qualitat del vídeo).
Quan es va acabar la cançó, l’Aida va obrir els ulls, tímida i avergonyida. El Roger la va agafar per darrera i per la cintura… “Aquesta, oi? Hahahaha!!! Sí, aquesta, va respondre ella. M’agrades!”, va dir ell, content i satisfet.
El rastre del lleuger tacte de les mans del Roger a la seva cintura, el seu somriure, les seves paraules… L’Aida intuïa que aquell era l’inici d’un camí sense retorn, i de destí completament incert. Seria un camí curt? Llarg? Amb revolts? Desviaments? L’Aida no sabia què fer. Feia temps que no sentia una emoció veritable com aquesta, aquest neguit, aquestes ganes de deixar-se anar. Sabia que el camí que intuïa era difícil, però el Roger semblava estar obrint-li les portes. I si l’estava malinterpretant? Al cap i a la fi, ell tenia nòvia. I si era ella qui s’estava embalant?
“M’encanta el Rufus! A tu no?”, va interrompre el Roger, fent-la tornar a la terra. “Want.”, va deixar anar l’Aida.”Què?”, es va estranyar el Roger. “Want, la cançó que sona. M’agrada molt”. L’Aida va dir això últim mirant-se el Roger als ulls. Ell es va sorprendre, fins aleshores l’Aida s’havia mostrat més reservada i aquella mirada era el primer signe evident d’una comoditat expressada a través d’una sinceritat adquirida durant el parell o tres d’hores que havien passat junts. L’Aida va notar la sorpresa del Roger i per un instant se li va passar pel cap excusar-se, però no ho va fer. No. De què s’hauria hagut d’excusar? Aquell estava essent un d’aquells moments que només passen en les pel·lícules i sabia que el guió exigia mantenir la mirada amb totes les seves conseqüències.
Encara sonava “Want”, així que el Roger va trencar lleugerament la tensió que s’havia generat entre ells dos agafant-la per la cintura i començant a ballar. L’Aida se’l va mirar, tímida, però amb un lleuger somriure que demostrava il·lusió, i el va agafar per les espatlles. El Roger era força més alt que l’Aida, així que el cap d’ella li arribava a les espatlles d’ell. L’Aida s’hi va recolzar, i va intentar relaxar-se mentre ell l’estrenyia cap a ell amb una mà, i l’altre es perdia entre els seus cabells llisos i negres. De seguida van notar cadascú la respiració de l’altre, primer dubtosa i irregular, després coordinada i allargada, prou còmoda com per adonar-se que aquell moment estava essent, aquesta vegada sí, massa íntim. Per sort, la cançó es va acabar. Van parar de ballar. Van seguir abraçats uns segons fins que ell va deixar anar: “Marxem? Si”, va respondre l’Aida. “Si vols compartim un taxi”.
El trajecte amb taxi va ser curt, primer baixaria l’Aida. No es van dir res durant tota l’estona. Ella no s’hi atrevia. Ell pensava en el què li hagués agradat fer, realment, però no podia…
“Té, cinc euros”, va dir l’Aida posant-li un bitllet a la mà. El taxi s’havia aturat i ell no se n’havia ni adonat. “No, no. No cal, dona, si jo visc aquí mateix.Insisteixo”, va respondre-li mentre se li acostava i li feia dos petons, un a cada galta. “Bona nit”, li va deixar anar, dolçament, mirant-lo als ulls fugaçment. “Bona nit”, va contestar el Roger. “Ens veiem a…”, l’Aida ja havia tancat la porta i es dirigia cap el portal de casa seva, en plena plaça de la Sagrada Família. “l’Adonis, demà mateix….”. El taxista va arrencar tot seguit.
La Isabel va tirar el cap enrera fent volar els seus cabells com si d’un anunci de xampú es tractés. Els rínxols li acaronaven una esquena nua que dues mans, les mans del Xavier, es resistien a deixar anar. Ella estava asseguda entre les cames d’ell, movent-se, contornejant-se, resistint-se a l’adveniment cada cop més immediat del plaer absolut. La mà esquerra del noi es perdia entre els cabells de la dona, els hi recollia, els estirava, li movia el cap a cops secs, com a una titella. L’altra mà buscava les cuixes primes però musculades del cos de ballarina de la Isabel, un cos que feia delir completament un Xavier excitat, desesperat, entregat. Els seus nassos es fregaven i acaronaven les galtes, i els ulls de l’altre. Els seus llavis no gosaven separar-se, l’alè de passió de tots dos els mantenia en vida…
Pipipipipit, pipipipipit, pipipipipit… El braç del Xavier es va deixar caure fins el terra. Va palpar encara adormit el telèfon mòbil el qual va estar a punt de colar-se sota el sofà. Fent un esforç descomunal, va entreobrir els ulls per aturar el despertador i mirar quina hora era. Dos quarts de dues. L’acumulació de llaunes buides sobre la tauleta no feien res més que desvetllar el motiu del seu intens mal de cap. Com va poder es va aixecar del sofà, i es va disposar a encarar el camí fins el bany. Durant el trajecte, amb una mà per sobre del seu entrecuix testimoni del somni que acabava de tenir, va topar amb la tauleta primer, i amb el sofà després. Quan va passar pel costat de la porta de l’habitació del Roger, li va estranyar veure-la tancada. Normalment la deixava oberta quan se n’anava a treballar. Als pocs segons una alarma de dins de l’habitació va confirmar-li que el Roger no s’havia llevat aquell matí. Preveient que el Roger es voldria dutxar de seguida, el Xavier va córrer fins el lavabo disposat a somniar despert una estoneta més.
Pom, pom, pom! “Tío, en tens per molt o què?, va cridar el Roger. “No, ja estic. Si tens pressa ja em dutxaré després”, va dir el Xavier mentre obria la porta del bany. “I tu? com és que no has anat a treballar?”, va preguntar el Xavier. “No m’hi he vist en cor, i a més no he pogut dormir en tota la nit. Entro, val?”, va sentenciar el Roger fent fora literalment el seu company de pis del llindar de la porta.
El Roger es va mirar al mirall, feia ulleres i mala cara. Ja sense el pijama es va ficar sota la dutxa i va deixar que l’aigua caigués per sobre seu una bona estona, sense fer res. Les gotes li resseguien tot el seu cos, desvalgut, lax.
Vestit amb un gersei, uns texans i unes converses, es va tornar a mirar al mirall, però aquest cop al de l’entrada. La dutxa li havia sentat bé i feia més bona cara, malgrat tot. Es va posar l’americana de pana, va comprovar que duia el mòbil, la cartera i les claus, va agafar el monopatí i va sortir de casa deixant anar un crit en forma d’adéu.
El so de les rodes del seu monopatí van interrompre el silenci del carrer Tordera. El Roger va patinar per tot el carrer, dibuixant una línia recte fins arribar a Bailèn. Allà va frenar, i es va esperar a què tots els cotxes haguessin passat per poder creuar el carrer i baixar fins a la cantonada a bord del seu monopatí. En arribar, la moto de l’Emi no estava aparcada davant de l’Adonis. Va entrar a l’Adonis, i com sempre, la Isabel els havia reservat la seva taula de la vitrina.
El Roger començava a impacientar-se. L’Emi no acostumava a arribar tard, i menys a no avisar. La cambrera li va oferir una cervesa i uns natxos mentre esperava. Li van venir de gust, i a més, aquella cambrera era… la noia dels auriculars! Quina casualitat! Sabia que l’havia vista abans però no aconseguia saber on. La noia se’l mirava, ell també se la mirava. Tots dos se n’adonaven i dissimulaven. De cop i volta, però, la noia s’hi va apropar i li va dir: “Què li has fet que avui triga molt?”, va exclamar la cambrera trencant el moment d’angoixa del Roger. El noi va aixecar el cap, se la va mirar fixament i va somriure. “Tu no ets la noia que cantava sota la pluja, l’altre dia? Ostres, sí”, va respondre ella. “Quina vergonya! Jo ja he vist abans que tu eres el noi del monopatí.” La noia va girar el cap, mirant la Isabel. Estava cobrant una de les darreres taules dels dinars, no quedava massa gent al local, així que amb dubtes evidents, li va suggerir: “Si vols m’espero amb tu fins que arribi. Tot un plaer”, va afirmar el Roger, amb un somriure a la cara.
Sento l’espera entre una part i una altra. No sempre una està a punt per posar-se a escriure, sigui l’AIR o el què sigui. I això, en el fons, li dóna valor a l’acte d’escriure el blog. Per escriure sense ganes, sense ànims, sense idees… per escriure malament més val no escriure res. Avui em ve de gust, a veure com em surt.
“El què tens decidit?”, va preguntar el Xavier. “Tio, deixar-la! Si ja t’ho havia dit! Que no te’n recordes? Si, si”, va contestar, “però com que fa molt temps que hi dones voltes jo ja no sé com havia quedat la cosa…”. El Xavier es va incorporar, conscient que el seu amic passava per moments difícils. El Roger va agraïr la seva atenció, que va considerar com una invitació a parlar-ne i que va acceptar de bon grat.
“És que no puc més. La setmana passada ens vam cridar com mai ho haviem fet, i tot perquè no em venia de gust anar a sopar amb els seus amics! Però, que no són els col·legues de la feina on us vau conèixer?”, va recordar-li el Xavier. “Sí, i què? No em venia de gust i ella es va posar histèrica, i una cosa porta a l’altra i que si això que si allò, bla bla bla…”. El Roger va respirar profundament un parell de vegades. El Xavier se’l mirava, sense saber massa bé ni què dir ni què fer. “Tan se val, no en vull parlar”. El Roger es va aixecar murmurant un “Bona nit” gairebé imperceptible i se’n va anar a la seva habitació.
El Xavier va romandre una estona assegut, rumiant alguna cosa. Instants desprès es va aixecar per anar a la cuina i va tornar amb un pack de llaunes de cervesa. Mentre s’asseia al sofà i n’obria una, el Roger va tornar a aparèixer.
“Tio! Què fots?”, li va preguntar. “Què passa? Tinc set i amb una no en tinc prou. A més, és d’hora encara. I tu? Ja te’n vas a dormir o què? Sí! No! No ho sé!”, dubtava el Roger. “No tinc ganes de fer sopar ni tampoc de ficar-me al llit. Vols una birra?”, va suggerir-li el Xavier. “Una i prou”. El Xavier li va allargar una Moritz.
A sobre la tauleta del sofà, vuit llaunes de cerveses buides. “Tio, gràcies per tot, eh!…”, va deixar anar el Roger, mig borratxo. “Ui, de res. Ara no te’m posis sensible que m’emociono”, va fer broma el Xavier, mentre feia veure que trencava a plorar. El Roger se’l mirava agraït i a la vegada una mica avergonyit. El Xavier li tornava el somriure.
“I tu què amb la Vero?”, va preguntar el Roger. “Qui?… Ah! la Vero!”, va seguir el Xavier. “Tio, que jo sàpiga és la teva nòvia, no? Sí, bé, espero que no per gaire temps. Estic intentant que em deixi, però no hi ha manera, ella insisteix en perdonar-me i intentar-ho de nou…”, va sentenciar el Xavier. “I per què no la deixes tu, si el què vols és perdre-la de vista? No, no, jo no sóc d’aquells tios cabrons que diuen que s’enamoren i després les deixen a totes”, va contestar el Xavier. “No, tu ets més cabró encara, i a més tampoc t’enamores”, va deixar-li anar el Roger, força alterat. “Com et passes, no?… A més, de la Isabel sí que m’he enamorat”, va dir sincerament el Xavier.
El Roger, deixant la llauna de cervesa buida sobre la tauleta del sofà, es va aixecar per retirar-se definitivament. “Doncs ho portes clar! No creguis”, va subratllar el Xavier, “tinc les meves estratègies”. El Roger se’l va mirar amb cara d’incredulitat i se’n va anar.
Després de passar pel lavabo es va tancar a la seva habitació. Les parets estaven cobertes de grans fotografies en blanc i negre de ciutats, paisatges, i positures diferents d’un cos de noia, amb varis teixits i textures que li cobrien la pell, la pell de l’Emi en realitat, una pell que el Roger, sol al seu llit, un dijous, voldria tocar, voldria sentir, però els seus ànims, la seva energia, li deien que no.
No tenia esma ni per treure’s la roba i posar-se el pijama. Es va estirar al llit, vestit, i de seguida va tancar el llum, desitjant fer desaparèixer l’Emi d’aquell precís moment.
Hores més tard, la mà del Roger va palpar la tauleta de nit en busca del seu mòbil. La pantalla es va il·luminar. Les quatre de la matinada. El Roger es va lamentar, no podia dormir. Tot d’una, es va concentrar mentre buscava al telèfon l’aplicació de missatgeria per enviar un sms a l’Emi. “Ho sento, ens hem liat xerrant+s’ha fet tard. Me’n vaig a casa, q not vull dspertar. Dinem dmà a lAdonis, no?”.
Ei, bon any a tothom! No m’havia esfumat, no!! Només que les festes m’han mantingut una mica apartada de l’ordinador i després ha calgut recuperar els hàbits, les ganes i les idees!!
Us adjunto una mica de música per acompanyar la lectura. M’interessa la cançó. Les imatges tenen bona pinta però me les he mirat per sobre i en tot cas no tenen res a veure amb la història.
Precisament podia sortir d’hora de l’estudi, aquell dijous, però el Roger es va estimar més quedar-se una estona més. Li va dir al seu cap que tenia feina endarrerida i que ja tancaria ell.
Sol, davant de la pantalla de l’ordinador. Quiet.
Va romandre tanta estona així que l’ordinador es va apagar per estalviar energia. La pantalla negra el va sobresaltar. Se’n va adonar perquè hi va veure la seva cara reflectida. Quina hora era? Dos quarts de set de la tarda. Si s’afanyava podia arribar a casa l’Emi a les set, deixar la mica de roba que duia neta al cabàs i apropar-se fins a la Boqueria a comprar alguna cosa de peix. Seria una sorpresa. Ella arribaria a les 20h, dos quarts de nou i ja se’l trobaria allà, fent-li el sopar i oferint-li una copa de vi negre mentre l’enllestien tots dos. Sí!
Va apagar l’ordinador amb presses i ganes, es va posar a recollir precipitadament les fotografies escampades per tota la taula quan sense voler va tombar el marc amb la foto de l’Emi i ell fent-se un petó apassionat. No es va trencar, per sort. El Roger es va seure per calmar-se una mica. Es va posar a mirar la foto. Era del dia que havia aconseguit la feina a l’estudi i el seu cap li havia donat permís per utilitzar-lo per fotografiar l’Emi. Aquell nit va ser genial. Va anar a buscar l’Emi a la feina, li va lligar un mocador al voltant dels ulls, i va conduir ell la moto fins al Carrer Ramon Turró tocant la Rambla del Poble Nou. Va ajudar l’Emi a pujar les escales, li va fer jurar una vegada i una altra que no veia res i quan van ser al centre de tots els focus, la va fer seure en una butaca de vellut vermella. Instants després, el Roger li va treure el mocador, es va col·locar sobre les seves cames i va besar la seva noia, de manera que la càmera, que ell havia programat amb el disparador automàtic els fes aquella fotografia de perfil…
La va col·locar novament al seu lloc. No. Definitivament avui no tenia ganes de veure-la. Va tornar a encendre l’ordinador i es va posar a treballar una estona més…
Quan va tornar a mirar l’hora, eren dos quarts de nou. L’Emi el deuria estar esperant. Va agafar el mòbil, no tenia cap missatge seu. Amb pocs segons li’n va enviar un que deia que s’havia trobat un amic que feia anys que no veia i li venia de gust prendre alguna cosa per sopar amb ell. Vindria a dormir, però.
El cabàs no pesava massa, i com que no feia massa fred malgrat la mica de vent, va voler tornar a casa amb el monopatí. Ja era fosc, i no es va fixar que els núvols amenaçaven amb pluja. Per sort, va començar a ploure de Diagonal en a munt, mentre pujava pel Passeig de Sant Joan. A l’alçada de Còrcega, mentre esperava que el semàfor es posés verd i intentava que la roba del cabàs no es mullés, es va fixar amb una noia morena, petiteta, que duia uns auriculars integrals i cantava com si estigués sola dalt d’un escenari. El Roger va notar com la seva cara passava de la seriositat i la preocupació al somriure, li feia gràcia que la noia estigués tan ficada en el seu món que ni el veiés. Deuria sentir-se realment bé aquella noia per cantar d’aquesta manera. No pas com ell, segur…
Quan la va tenir prou a prop per parlar-l’hi li va sortir de dins, sense aturar-se, « cantant així de bé segur que demà farà sol »… Llàstima però, que la noia no el sentís portant els auriculars…
Quan va entrar a casa, el Xavi estava estirat al sofà mirant la televisió. El Roger va deixar anar un “Hola” mentre passava pel davant del seu company de pis. El Xavi se’l va mirar estranyat. Si avui era djous! “M’acabo de creuar amb una noia guapíssima que cantava sola pel carrer!”, va cridar el Roger des de la seva habitació. “Guapa, però boja… Totes són iguals…”, va remarcar el Xavi. “Però, escolta!, em podries haver avisat que vindries, no?, que una mica més i em pilles follant amb la Isabel al sofà!”. El Roger va arrossegar els peus fins arribar al menjador i seure a la butaca de vellut vermella. Es va mirar el seu company, amb cara d’incredulitat. “Tu flipes, xaval. Però si la tia aquesta passa de tu! A més, ja et vaig dir que res de follar al sofà, em sents? Que després trobo taques sospitoses i em fot fàstic seure”, va contestar. “Val, però què fots aquí? No hauries de ser a casa l’Emi?”, va preguntar el Xavi. El Roger va fer un llarg sospir i va sentenciar. “No, s’ha acabat! Ho tinc decidit.”
Va de mirades, que de vegades diuen molt més que les paraules.
El Xavier es va aturar al davant de l’Adonis. La Isabel no el va veure fins que no va notar la mirada del noi clavada al seu clatell. Es va girar cap al carrer, ell era allà, immòbil, mirant-la d’una manera especial, amb un desig sincer, i amb el convenciment que no ho tenia tot perdut, tal i com ella sempre li havia volgut fer entendre. La Isabel va sentir com s’anava atabalant per segons, i com una tensió s’apoderava de la seva esquena i de la seva panxa. Aquells ulls la despullaven, i l’acaronaven i ella no sabia què fer.
De cop i volta va reaccionar i es va ficar rere la barra, per intentar distreure’s fent qualsevol altra cosa. El Xavier va passar de llarg. La Isabel, nerviosa, esperava sentir la seva veu demanant-li un gintònic d’un moment a l’altre però en comptes d’això un home amb una veu greu, amb un punt solemne, va pronunciar el seu nom: “Isabel!”.
La Isabel va aixecar el cap, incrèdula. El Manel, el seu ex-marit, era allà, davant seu, després de molts mesos trobant-lo a faltar malgrat no haver gosat dir-li res. Altre cop no sabia què fer, i encara menys què havia de sentir. Una barreja de sorpresa, alegria, i decepció inundaven el seu cos. La Isabel va mirar a fora, al carrer, buscant retrobar-se amb el Xavier, però no hi era, no hi havia ningú. “Com estàs?”, va preguntar el Manel. Aquella pregunta la va trasbalsar. Per un moment va sentir com les seves cames fluixejaven i cedien. Però per sort es va aguantar a temps a la barra i dissimuladament va superar el moment de feblesa contestant amb un “molt bé!”, forçat al cent per cent però que a la vegada li va donar temps per a recuperar-se i encara més per creure-s’ho.
“Molt bé”, va tornar a repetir, més convençuda, mentre respirava retrobant-se amb la calma i les forces que necessitava. “I tu?”, va preguntar al seu torn, intentant ser educada, malgrat que en aquell moment el seu interès era en un altre lloc. “Bé, anar fent”, va contestar-li ell, just quan una rossa pija, imponent, amb força retocs de bisturí va interrompre la conversa, tot agafant-lo per l’espatlla esquerra. “Carinyo, pregunta si a dalt hi ha lloc perquè aquí està ple”. El Manel va romandre quiet, mirant-se la Isabel. Van ser uns instants incòmodes, feridors. “Em sap greu, senyors, però a dalt tampoc hi ha lloc”, va respondre amb decisió la Isabel. “Ens esperem a la barra?”, va suggerir la rossa al Manel. “No, no, marxem”. I mentre el Manel deixava passar la seva nova companya, es va girar per acomiadar-se de la Isabel, però no va gosar dir res. N’hi va haver prou amb les mirades de l’un i de l’altre.
Després d’uns minuts que es va esperar per donar-los temps a anar-se’n, la Isabel va agafar un cigarret, un encenedor i va sortir a fumar. A fora, però, l’encenedor no funcionava. Assegut en el graó de l’aparador de la cantonada, el Xavier, fumava. La Isabel, amb un somriure tímid però reconfortant, s’hi va apropar amb el cigarret als llavis. El Xavier es va incorporar per a encendre-l’hi. Amb l’emoció de poder jugar a interpretar un paper amb la persona que li agradava – ah!, però el Xavier li agradava de debò? O era un passatemps per a tirar endavant? – , ella li va preguntar: “Què hi fas aquí? Esperar-te”, va sentenciar ell. “Sé que algun dia em diràs que sí. Ho noto per com em mires.” Tremolant per dins, però amb l’experiència de l’edat, la Isabel va replicar “I com et miro, a veure?” El Xavier va expulsar el fum i es va apropar a poc a poc a la cara de la Isabel. Els separava un pam. La Isabel intentava amb totes les seves forces dissimular el tic que li apareixia a l’ull dret quan tremolava de nervis com aleshores. Els ulls del noi espurnejaven…
La Isabel va respirar profundament unes quantes vegades, i tot seguit, sostenint-li la mirada i amb les paraules molt ben pensades, va deixar-li anar, amb la veu més tranquil·la que va poder fer: “Xavier, de debò, no t’equivoquis més.”
Aliuska's Blog 