Em llevo aviat, massa aviat per a ser diumenge. Fred, son, mandra, i si em quedo? No, m’ho passaré molt bé, segur, malgrat el més evident dels pressentiments d’acabar amb uns grans cruiximents (atenció als despistats de la llengua, cruiximents vol dir “agulletes”).
Nyonya al tren. Arribo d’hora, faig un tomb. A l’estació, ja s’espera en Jordi. Després apareix en Xavi, i l’amic d’en Xavi, en Jose. Un polar verd s’apropa. És la Núria. Minuts després, la Cristina i la Laura arriben en cotxe, la primera amb dues trenes, la segona amb dues cues, mare i filla, sens dubte.
Ens dividim pels cotxes. Noies amb la Cris, nois amb el Jordi. Arribem al punt de trobada per esmorzar. Un restaurant típic d’excursionistes, muntanynencs i caçadors. Retrobada amb l’Oriol i la Maria. La Núria ens detalla les excel·lències dels panets rodons i abultats. Ho comprovem mentre debatim les diferències entre llonganissa i fuet.
En ruta de nou, cap el punt de sortida de l’excursió. Comença la travessia.
Camí, sol, ritmes diferents, converses, alguns cotxes que ens creuen i ens molesten. Alguns fan por i tot, de com de grans són les rodes. Núvols amenaçadors. Primera parada técnica: serveix per a miccionar, canviar l’aigua de les olives, depurar-se… o altres maneres cursis de dir, bàsicament, pixar!
Seguim, amb un ritme un pèl més ràpid, per enganyar el fred que cada vegada cala més. Paisatge divers: arbustos, plantes, cel tapat, i en la llunyania, la plana de Vic, i els Pirineus, molt nevats. Més endavant, ben entrada la segona hora de ruta, albirem el Tagamanent, amb un Castell?, o església? al cim. Els arbustos són ara arbres, bosc… No hi entenc de plantes ni d’arbres, però reconec els ginebrons: la Núria ens explica que d’allò se’n fa ginebra.
De camí ens anem creuant amb excursionistes. Hola, Adéu! Debatim l’elecció d’una paraula o l’altre en ocasions com aquestes. La Laura i jo som de dir Adéu, els altres Hola. Conclusió: diem bon dia! i així no guanya ningú!
Ens apropem a una masia enorme, és un museu etnogràfic. Em fan mal les cames, la pista de què l’endemà no podré ni caminar dels cruiximents és ja “pa tontos!”. Ens aturem. Jo deixo anar que no em veig en cor de continuar fins al Tagamanent. El Xavi i el Jose, que son una mica els qui imposen el ritme de la caminada, tenen pietat de mi, i em confirmen que fins aquí hem arribat.
Dinem. Hi ha qui s’ho ha currat més i porta un tupper amb amanida de pasta. És el cas del Jose, de qui el Xavi en canta les seves excel·lències culinàries. Intuim que si insisteix tant amb això és perquè ell no disposa d’aquest do!;-) L’Oriol du la motxilla plena de menjar. Una amanida, fruita, galetes, amb tovalles individuals i tot!!! Jo, en canvi, em menjo un entrepà soso de formatge light i quatre avellanes torrades (no m’agraden les crues!). El dinar acaba ràpidament amb un gran desig: anar fins el restaurant més proper a fer un cafè ben caleeeeeeent!
Seiem a l’entrada, a la Cris i a mi ens toca seure a les cadires de plàstic verd fastuc per a nens, típiques d’Ikea. On s’és vist això!! Triguen en servir-nos, allarguem el descans. Intent de frase maleïda. Cafès freds, els recalenten. Infusió de Maria Lluïsa, molt bona, però cara. PNL, practicioner i màster. La petita Messi no tanca la porta en sortir. Aire fred, poques ganes de tornar.
Foto de grup, per cert, a veure si la penjo! M’abrigo, i apa, tornem-hi que no ha estat res. Es fan grupets de marxa, i comencen les bromes lingüístiques. Unes més bones, d’altres més justes. El tàndem Xavi – Jose funciona molt bé, però la imitació del Justo Molinero ja cansa!;-)
Al capdavant sempre hi son la Laura, la Cris, el Xavi , el Jose i el Jordi. Jo també però durant una estona em mantinc a mitja alçada amb l’Oriol, que altra vegada em deixa bocabadada amb la seva forma física. M’agradaria saber si té tantes agulletes com jo. Segur que no! Parlem de literatura. Un plaer.
A més distància, ens segueixen la Núria i la Maria, que s’ha embolicat amb una manta groga i un gorro polar vermell que ens ajuden a reconèixer-la desenes de metres més enllà.
Parem per benerar.Galetes i més galetes. I no sé si perquè som uns “pro” o per què l’herba és molla però descansem drets. Una miqueta d’aigua i continuem. Em poso al capdavant del grup. M’agrada caminar sola, de tant en tant. Em concentro amb la meva respiració. I en el paisatge. Al meu darrera sento riures. Em sento bé, molt bé. Gaudeixo d’un bonic paisatge, de l’aire lliure i de bona companyia. Què més vull?
Em deixo atrapar pel “pelotón”. Ens trobem amb unes vaques blanques pasturant. I vedellets. Ens aturem a contemplar-les. Ens miren. Les seves esquelles ens relaxen. Com si fossin bols tibetans, com els del Ravi, ai!, al Raaavi! Ens imaginem el Ravi amb vaques amb esquelles!;-) Sento un cansament intens si romanc massa estona més quieta. Arrenquem de nou la marxa.
Els riures s’incrementen. Les bromes són contínues. La Laura s’in- inde- independitza de sa mare i es situa la primera. Riu amb nosaltres però sobretot de nosaltres. Intuïm la proximitat de l’arribada. Quan falta? 10 minuts. Ara sí, 10 minuts. Ara fa 10 minuts que faltaven 10 minuts. 26 minuts i mig, diu en Xavi. Potser si, però això no s’acaba mai!
Somniem amb un cafè al restaurant de carretera. Per fí! Veiem la carretera al fons. Al pàrquing només hi ha quatre cotxes, quan al matí ens havia costat aparcar. Tres són nostres.
Arribem, per fi! Ups, estan tancant el bar, però ens permeten, amb mala cara, fer-hi un cafè i anar al lavabo, malgrat que estan fregant el terra, i per cada persona que hi va et segueixen pel darrera esborrant les petjades. Pleguem aviat. Estiraments, cursa a pota coixa, comiat i cap el cotxe.
El Jordi no sap què ha fet. S’omple el cotxe dels granollerins autèntics i d’adopció, com el Jose i jo, que tornem a Barcelona des d’allí. Les bromes, tonteries, ximpleries, cants són la banda sonora del trajecte. Rememorem acudits, jocs de paraules i frases fetes. “Tragame-nent!” o “Si hay que ir al Ikea se va, pero ir por ir estantería!” El cansament és més evident i la tonteria gran, molt gran. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Arribem a Granollers. El Jordi canta victòria, per fi es desfà de nosaltres!
Comiat. Tren. El Jose i jo ens acomodem. No ens adormim per miracle però se’ns nota el cansament a la cara.
Casa, per fí. Em miro al mirall. Hòstia, m’ha tocat el sol! Em trec la roba, i ràpidament em poso sota la dutxa, quin descans!
L’endemà, em llevo millor que molts dies enrera, però els cruiximents ja fan estralls en el meu cos. I avui, dos dies després, us juro que no puc caminar, molt fort! Ara, reconec que va ser una molt bona experiència que espero repetir aviat. Moltes gràcies amics!
Aliuska's Blog 