Nooo!

Fa un parell d’anys, anava al gimnàs un parell de dies a la setmana. Fa un any, un cop cada mes. Fa uns mesos, mai. Fa dos mesos, cinc dies a la setmana. Aquesta setmana, cinc dies a la setmana.

Diuen que es necessita 21 dies per assentar un hàbit. Anar al gimnàs cada dia, ara, en aquests moments de la meva vida, és UNA NECESSITAT.

Un dia explotes i una persona amiga et diu que s’ha acabat, que aniràs al gimnàs per força, gairebé, si fa falta… D’acord, li vaig dir. Ho faré.

La primera setmanahi havia d’anar 3 dies, la segona, 4, la tercera 5, i d’ençà aleshores igual. Mai. Mai en la meva vida m’hauria imaginat que ho aconseguiria. Mai hauria pensat que superaria el cansament, la mandra, l’esforç que suposa anar al gimnàs. Fer la bossa cada dia; desfer-la; estendre la roba mullada: tenir roba esportiva neta, sempre; vestir-me i desvestir-me dues vegades al dia; pentinar-me, maquillar-me, aixugar-me el cabell… dues vegades al dia…

Portes dels armariets obertes; aixetes amb tanta pressió que t’esquitxen; vàters embussats; aglomeració de nedadors a la piscina; dos, tres, quatre pisos a pujar per arribar a la sala d’activitats…

Però tot plegat se supera ben aviat. El cansament s’esvaeix; el cos s’estira, i creix; desapareixen les contractures; la musculatura es defineix; el cap es distreu i la ment es calma…

Al principi, ho notes sobretot quan suada et poses sota  la dutxa després d’haver fet, per exemple, steps, i notes com l’aigua et beneeix cos i ment. Més endavant, ho percebs per petits detalls: les mateixes sabetes que una usuaria sol guardar sobre l’armariet; la conversa sobre com fer un pastís de tonyina entre dones grans que de cop i volta t’interessa; la salutació que el responsable de la sala de fitness et torna; les mateixes cares a les bicis; les mateixes persones amb qui t’alternes la màquina d’adductors; la rutina d’estiraments que ja t’has après de memòria; el pes que augmentes a la màquina perquè el d’abans ja no et demana esforç per aixecar…

Hi ha un moment, un dia, en què gaudeixes des que entres fins que surts del gimnàs; un moment en què et trobes realment còmoda entre tantes persones fent esport a la vegada. És un moment molt personal, i molt social. “M’agrada el gimnàs, em sento bé fent esport”, em repeteixo, jo, i sembla que la gran majoria de les persones que m’hi trobo.

Estic contenta, perquè anar al gimnàs és un hàbit, però també un repte. Un repte inassolible al 100%, perquè més enllà de demanar un esforç físic, demana un treball mental, que no sempre seré capaç de dur a terme, n’estic convençuda. Ara, però, enmig de tota la disbauxa que governa la meva vida, ho aconsegueixo cada dia, i no hi ha res com aquest petit èxit diari per a fer pujar l’ànim. Vist així, qui no voldria fer-ho diàriament?

Anuncis