Un dia per viure

Etiquetes

, , , , , ,

Hi era, era real. El meu tiet apareixia, alt, fort, amb el seu cabell blanc i la seva inseparable barba. Venia del món dels morts a fer-nos una visita. A saber com estàvem. I nosaltres ens n’alegràvem. Ens sentíem còmodes amb la seva presència, ens reconfortava. Amb aquella mitja naturalitat amb què pots recordar aquella persona temps després de la seva mort. Ens posàvem al dia, fins que se li acabava el temps, s’acomiadava i marxava. Però abans d’anar-se’n algú em deia que anés a dir-li allò que el tiet no sabia. Sí, és cert, pensava, i el cridava mentre m’hi apropava. I li deia. Li deia que aquest any jo estava fent classes de repàs al seu nét i que tots estàvem molt contents perquè estava tenint molt bones notes. La notícia el feia molt content, ens abraçàvem i se n’anava.

Quan m’he despertat, he recordat el somni de seguida però m’he sentit bé. M’ha agradat comprovar com algunes persones, encara que no siguin físicament entre nosaltres, ocupen altres espais de la ment en forma de records desperts o de ficcions oníriques. Però a la ràdio m’ha colpejat la notícia de la mort d’una nena de deu anys que jugava amb més nens en un poble del Segrià. La seva germana està molt greu. I més tard, han explicat que una altra nena ha mort ofegada pel seu pare, que després s’ha suïcidat.

Cap a les 14h m’ha sonat un avís de Whatsapp… Un amic ens anunciava a tot un grup que un company nostre de classe havia mort…

Sabíem que estava molt malalt. Tenia un càncer molt sever i no se’n sortiria de cap de les maneres. I avui ha dit prou…

No l’havia vist mai més des que vaig marxar de l’escola, als 14 anys. Mai no es va apuntar a cap sopar de classe d’aquells organitzats a través del facebook, no sé ni com es diu la seva dona ni els seus fills, però vam créixer junts…

Ara el veig assegut a la taula del meu darrera, de més gran amb ulleres de sol rodones i ben negres, dibuixant estelades per tot arreu ja als anys noranta. Adéu Moya…

311_37722547152_4506_n

Cançons entre reixes (El concert 2/2)

Etiquetes

, , , , , ,

La sala d’actes de la presó de Can Brians és molt gran i fa molt poc que l’han rehabilitat. L’escenari fa baixada, és profund, i té un sostre atapeït i baix. Tot plegat ens va fer sentir estranys. No hi ha massa bona sonoritat i les primeres files dels espectadors queden expressament lluny. Ens preocupava com se sentiria, com transmetríem allò que sentim quan cantem. L’ambient era feixuc. Semblàvem cossos amb veu adormida i desconcertada pel moment.

Per sort, ens van demanar que sortíssim per què comencessin a entrar els presos. A l’acte no només hi hauria dones. Els homes també havien estat convidats a la celebració del Dia de la Dona, i molts hi havien volgut participar. Mentre s’omplia la sala, nosaltres ens vam arraconar en un passadís, on vam decidir calmar els nervis amb allò que sempre fem: cantar. En una rotllana, vam entonar un animat “Shumayela” que ens va despertar de cop, ballant i tot.

“Entraremos cantando Ipharadisi”, va dir l’Anna. Segons després de sentir com ens anunciaven, vam irrompre a la sala, des del darrera, obligant a desenes de caps a girar-se cap a aquells estranys que venien a cantar. Quan vam arribar a l’escenari, vam enllestir la cançó. No van passar ni tres segons que uns aplaudiments entusiasmats van confirmar-nos que aquell seria un concert especial. Ens hi volien, allà.

Cançó rere cançó rebíem la mateixa ovació, incrementada en aquelles en què algun cantaire interpretava un solo. Jo només mirava a la directora a l’inici i al final de cada peça. Entremig observava. Grupets d’amigues, races i orígens molt diversos, noies joveníssimes i dones grans… Gairebé a primera fila hi havia un grup d’homes, molt seriosos, que semblava que no hi eren del tot, però que en alguna ocasió vaig intuir com un d’ells seguia discretament el ritme amb les mans. A l’altre cantó, també a les primeres files, una noia em va somriure. De seguida li vaig tornar el gest, i ja no vam poder deixar-nos de mirar entre cançó i cançó. No calia res més per saber que totes dues ens dèiem que estàvem contentes de ser en aquell lloc en aquell precís moment.

Poc abans del final, una cantaire, l’Ana Baeza, va agafar el micròfon i va dedicar unes paraules a les internes.  Les dones, quan tenim por, i estem estressades, no fugim, ni ataquem. El què fem és anar a buscar una companya perquè ens ajudi. Les dones, ENS UNIM. JUNTES PODEM ACONSEGUIR TOT ALLÒ QUE ENS PROPOSEM. Milers d’iniciatives a tot el món ho demostren. Les internes van agrair aquestes paraules d’ànim amb una forta ovació.

El concert es va acabar poc després. Una representant de les noies ens va lliurar un obsequi que havien fet en un taller de manualitats. Calia abandonar la sala, però no ho podíem fer de qualsevol manera, així que vam començar a cantar “This Little Light Of Mine”. Vam sortir per on vam entrar, pel passadís entre el públic. Això ens va permetre un contacte directe amb les noies. Encaixada de mans, agraïments, ràpids però sincers, fins que una dona de mitjana edat em va estrènyer el braç suaument, amb estima, i amb va deixar anar un profund MOLTES GRÀCIES, acompanyat d’una mirada intensa i emocionada que em va fer emmudir. Amb una veu tremolosa vaig intentar fer-li entendre que havia estat un plaer immens cantar per a ella tot agraint-li la seva assistència, i vaig seguir cantant. Abans de marxar, vaig creuar la mirada amb un grup de nois joves que em van cridar per donar-me les gràcies. M’hi vaig apropar, i vaig encaixar la mà amb un d’ells, de manera molt amistosa, tot dient-li un “ÀNIMS” molt espontani i molt sincer que el noi va agrair assentint amb el cap.

Per sortir de la presó, altre cop passadissos enreixats, portes que s’obren quan es tanquen les del darrera, tornar les acreditacions, intercanvi d’agraïments mutus amb les voluntàries, i altre cop al cotxe, deixant enrere una realitat molt dura, intensa, plena d’homes i dones que busquen una oportunitat per fer bé les coses. M’alegro d’haver contribuït en una estona d’aquest llarg procés que han de passar.

Cançons entre reixes (Abans del concert 1/2)

Etiquetes

, , , , , , , ,

Era un diumenge al matí, havia dit de seguida que sí que hi volia anar, em venia molt de gust tenir aquella experiència, però realment no sabia en absolut amb el què em trobaria. Em vaig llevar pensant en “Celda 211”, aquella pel·lícula en què un funcionari de presons es troba enmig d’un motí i es fa passar per un pres. Aquelles dones estaven preses perquè havien comès un delicte, i jo em disposava a cantar amb la coral per a elles.

A la presó de Can Brians, a Sant Esteve Sesrovires, un grup de voluntàries organitzen tallers per amenitzar el temps lliure de les internes. A principis de març, van treballar el tema de la Dona, i el van voler tancar amb un concert de gospel, un concert nostre, de la Sedeta Gospel Singers. La nostra coral té també una forta vinculació amb aquesta diada, i ens va semblar una idea extraordinària commemorar-la en una presó de dones.

A dos quarts d’onze del matí, dues voluntàries, una de les quals de la Creu Roja, ens esperaven a l’entrada de la presó. Arribar-hi ja va ser prou impressionant. Mai no oblidaré quan de cop i volta van aparèixer com del no-res aquells edificis d’arquitectura funcional envoltats per tres reixes altíssimes i un núvol de filat sobre cadascuna d’elles. Allò era LA PRESÓ.

La Iolanda, la voluntària que havia contactat amb nosaltres per proposar-nos aquest concert, ens va demanar que ho deixéssim tot al cotxe, tret dels DNI i les claus del vehicle. Al vestíbul, l’estranyesa es va fer encara més evident. Aquell espai estava ple de familiars de presos. Marits, germanes, pares, fills… Quines històries hi havia rere aquelles cares? Com convivien amb aquella realitat d’anar a visitar una esposa, una germana, una filla o una mare totes les setmanes?

“Sense aquesta identificació, no podeu sortir”, ens va dir una funcionària de la presó. Mentre ens les  col·locàvem en un lloc ben visible, una tècnica del centre i les dues voluntàries ens van dirigir cap a una sala on deixar els abrics. Durant el camí, passadissos enreixats, portes que no s’obren fins que no es tanquen les del darrera… Algú lamentava no poder immortalitzar el moment amb un mòbil, però jo preferia començar a dibuixar en la meva ment el record d’aquell espai, i d’aquell moment que s’esdevenia.

Vaig aprofitar per conversar una mica amb una de les voluntàries. Jo em feia preguntes, no sabia des de quina perspectiva me les havia de mirar, aquelles dones. La Iolanda em va explicar que les preses veuen en les voluntàries una oportunitat per conversar amb persones de fora de la presó, alienes a la realitat de dins, a la seva realitat, al seu cas. Amb el temps, els agafen confiança i algunes els expliquen allò que han fet. Però les voluntàries no són allà per jutjar-les. Ja hi ha hagut algú que ho ha fet prèviament. Les voluntàries les acompanyen perquè el seu dia a dia no sigui tan dur, i els ofereixen eines per pensar, per créixer, per entendre qui són i quin paper tenen en la societat. Em va agradar parlar amb la Iolanda.

Escriure correctament

Etiquetes

,

En un món infectat per la paraula escrita, cal reivindicar més que mai aquesta capacitat imprescindible que tots hauríem de tenir: una correcta escriptura. Més enllà de les contínues errades ortogràfiques que inunden comentaris a les xarxes socials i que no hauríem de justificar per l’ús ràpid i lleuger que en fem, tenim milions de correus electrònics i missatges de mòbil circulant dia a dia per les nostres bústies que contenen errors d’escriptura.

Avui n’he rebut un que m’ha inspirat aquest escrit. La veritat és que sóc incapaç de recordar si hi havia algun accent mal col·locat, si li faltava una coma o si una paraula anava amb ve baixa en comptes de be alta. Per desgràcia la majoria de nosaltres tenim el cervell tan acostumat a llegir ràpidament un text que se’ns passen per alt detalls com aquests. Per tant, no és una simple qüestió d’errades ortogràfiques la que m’ha dut fins aquí. És un pas més enllà. És el to, la intenció que transmeten les paraules.

Per escriure correctament, no n’hi ha prou en conjugar perfectament un verb ni en posar un punt i coma quan toca. Cal pensar en qui va dirigit aquest text, en com se’l llegirà, en com ho entendrà. L’escrit ha de tenir cura d’un factor present en la comunicació oral i que manca quan el llegim: el to de la veu, la mirada… Hem de ser conscients que la persona que llegeix només té una sola informació en què basar-se: les paraules; i és a través d’elles en què hem de comunicar no només el contingut d’un missatge, sinó totes aquestes altres coses que completen l’acte de la comunicació i que sovint determinen el veritable significat d’allò que volem transmetre.

Tots ens trobem diàriament en situacions en què ens cal escriure ràpidament, però si intentem afegir-hi un petit control d’aquest pas més, la nostra comunicació serà més complerta i efectiva. Mesurar les nostres paraules, tant a l’oral però sobretot a l’escrit (on suposadament tenim més temps per reflexionar amb el què estem fent), farà més entenedor el nostre missatge i demostrarà que tenim cura del receptor.

L’escriptura és un art, que dominen els escriptors, els periodistes, els guionistes, però també és una capacitat. Ens l’ensenyen a l’escola, i és bàsica en el desenvolupament de les nostres vides. Ja és hora que li concedim la importància que es mereix.

Tens un email (Ja trigo en comprar-me’l!).

L’Ombudsman (Se suposa que en Monzó ha de fer de Defensor de l’Oient, però en realitat fa un anàlisi de text molt sarcàstic però molt cert i acurat.)

La tieta Antonieta

Etiquetes

, , , , ,

Li agafo la mà. És prima i ossuda, però agradable. D’alguna manera, sento que em transmet la seva feblesa de dona viscuda prop d’un centenar d’anys. Feblesa, però també fermesa, perquè malgrat l’edat enraona i camina com si tingués trenta anys menys. Caminem fins a la tanca, uns 700 metres. M’agafa fort, però va lleugera. Tant, que entre les seves passes petites però alegres i la seva conversa hi arribem de seguida. Se’n fa creus.

Es vol ficar entre matolls, tot i que dubta de si ha agafat les bones sabates i oh!, quina llàstima, s’hauria pogut posar uns pantalons llargs que es va fer especialment per caminar!, s’exclama. Tot i anar mal calçada i amb faldilla, vol que passem per entre les plantes, però no m’hi atreveixo. La Marta, la seva filla, m’ha dit que només podem anar pel camí perquè si no les cames de la tieta s’omplen de talls i rascades. Li ho recordo, i ella durant un instant fa cara de frustració, però ho entén, i creu. Tornem, i contemplem algun pi, oliveres bordes i altres plantes i arbres de noms desconeguts.

No se sent res, tret de les nostres passes, el vent entre les branques i la nostra conversa. Em parla d’una pel·lícula que va filmar el seu germà Domènec, el meu avi, quan ella era petita, a Parets. Va ser la primera pel·lícula del Domènec amb una mica d’argument. Un mestre i pioner del cinema amateur a Catalunya. No el vaig conèixer, l’avi. Sempre he tingut una mena de buidor dins meu. És estrany que jo sàpiga de la seva existència i ell no. “Tieta, me’n parlaràs de l’avi Domènec a l’avió quan tornem a Barcelona?”.

L’avi Domènec, la seva dona (l’àvia Mercè), i la meva mare.

Em diu que sí, evidentment. Jo segueixo caminant, callada, i contenta, pensant en per què no ho hem fet abans, això. El viatge a Menorca, el passeig pels camins de casa la Marta i en Joan, i la conversa amb l’Antonieta, la germana petita del meu avi.

Miss U2

Etiquetes

, , , ,

L’estiu és una època en què ens movem, viatgem, o passem uns dies fora. O potser no som nosaltres qui ens belluguem. Potser és aquella persona la qui se’n va per tornar una setmana, dues, o no sé quants dies després. Som lluny, o més lluny que de costum. I fem una mica la nostra. Ens sentim bé per poder fer-ho així, ens ve de gust, però a la vegada apareix un sentiment estrany. L’enyorança.

M’enyoro.

Fa anys recordo que no podia suportar l’enyorança. Se’m feia llarga l’espera i això m’enervava. A tu, i a tu, i també a tu, us trobava a faltar. Sentia aquesta enyorança com una llauna, com l’inconvenient més gran que feia dels estius una època del tot imperfecte. Ara, però, és diferent.

M’enyoro de tu.

Ara m’enyoro i somric. És com si hagués entès, per fi, que l’estiu és una època ideal per enyorar algú i gaudir-ne. He après a enyorar. He trobat la companyia de la persona que em falta en aquest sentiment d’enyorança. No hi ets, però penso en tu i em sento bé.

T’enyoro.

A tu, que fa massa dies que no ens veiem; a tu, que marxaràs uns quants dies i ja voldria que tornessis; a vosaltres, a qui fa mesos que us veig cada dia però que ara, durant uns dies, gens; a tu, que em vas dir que em trucaries i encara no ho has pogut fer; a tu, que vas dir que vindries i que al final te’n vas desdir; a tu, que vius a l’altra banda del Mediterrani; a tu, que no vius tan lluny però també ens costa trobar-nos; a tu, que has iniciat una nova etapa de la teva vida; a tu, que has tingut un fill que encara no conec; i a tu…

Altes temperatures

Etiquetes

M’enganxo a tot arreu. Els meus colzes a la taula de l’ordinador, les meves cuixes a la cadira, la meva panxa i la meva esquena a una samarreta que sembla més cenyida que mai malgrat que sigui d’una talla gran. Mentre el meu cos s’adhereix a qualsevol superfície, el meu cervell sembla que patini i es desfaci per moments. Impossible trobar no ja la inspiració, que també, sinó la motivació suficient perquè el tema escollit per a redactar un nou post m’atrapi prou com per escriure’n quatre línies interessants. Però ho seguiré intentant. Amb l’intent sí que seré constant, perquè sense això no tinc res.

Pares que, malgrat tot, riuen…

Etiquetes

, , , ,

De problemes, n’hi ha molts i a casa de tots. Per desgràcia, qui no té problemes de salut té problemes de diners o qualsevol altre problema personal que no té massa sentit imaginar. Problemes, problemes, problemes… Tots en tenim… A casa als meus pares, n’hi ha. Com a moltes altres cases. Són problemes greus, que els treuen el son, els omplen de nervis i els fan aprimar, o al revés, engreixar…

Ahir, però, jo era el pis de dalt connectada a l’ordinador mentre els meus pares miraven la televisió, al pis de baix. Jo mirava de preparar una classe particular que imparteixo quan, de cop i volta, un riure del meu pare em va distreure. Vaig seguir, però aviat ho vaig donar per perdut perquè  els riures es van anar succeint… Què estaven veient? Ni idea, però això era el menys important. La televisió, de tant en tant, et distreu prou com perquè aparquis els teus problemes fora del menjador. De vegades, et distreu tant, que fins i tot et fa riure. La televisió pot ser molt perjudicial, d’acord, però si a la vegada ens regala una estona de riure, benvinguda sigui.

Justament ahir també, una amiga m’explicava que a la seva mare, a qui havien operat dues setmanes abans de l’esquena, havia tingut una complicació i per tant, una recaiguda, de manera que l’esquena li feia més mal que abans d’operar-se. Malgrat això, la mare de la meva amiga és plena de vida, treu els ànims d’allà on sigui i riu, també, quan alguna cosa li fa gràcia…

Quina sort. Quina sort que l’ésser humà senti emocions tant diverses, i que a més a més de plorar pugui riure sense ni pensar-s’ho.

En un tren de rodalies qualsevol…

Etiquetes

M’assec al costat de la finestra, plego el meu abric i me’l poso a la falda. A sobre, la bossa. Trec l’agenda i em disposo a organitzar la setmana. A quines hores aniré al gimnàs, per fi tornen a començar els assajos de la coral… Dues estacions enllà, una noieta d’uns setze anys s’asseu al meu davant. Me la miro. Duu un monyo fet a partir d’una cua inacabada, porta uns auriculars grans, d’aquells que cobreixen tota l’orella, de color blanc, i un piercing al nas. És molt bufona. Va vestida d’esport, amb una dessuadora amb el logotip de la Universitat de Roma, uns pantalons de xandall i unes bambes. Es diu Emma. Ho sé perquè a la motxilla que duu ho posa en retolador negre. Déu venir d’entrenar perquè en una butxaca exterior de la bossa hi porta unes altres bambes.

Segueixo reflexionant sobre com endreçar tot el què he de fer la setmana vinent quan un seguit de sorolls em distreuen de la meva tasca. La noia està refredada, i forma part d’aquell grup de persones del món que quan estan refredats no es moquen mai i prefereixen tirar amunt. Apa! Cap amunt els mocs! Una vegada, i una altra. Fins que acaben creant un tap de mocs que els arriba a l’entrecella i els provoca un mal de cap horrorós (no vaig trigar en abandonar aquesta pràctica quan vaig descobrir que les conseqüències podien ser aquestes!). Així que l’adolescent Emma tira amunt els mocs. Si només fos això! Instants després la meva atenció auricular es centra en el xiclet que la noia exhibeix, perquè més que mastegar-lo, l’ensenya a tots els viatgers de tant que obra la boca. La mandíbula a punt de dislocar-se a cada mastegada, l’adolescent sorollosa efectua perfectament el gest de menjar xiclet. Alterna l’obertura de la boca cap a la dreta, cap a baix i cap a l’esquerra. Mocs i xiclets, no puc aguantar-ho més, i m’endollo als meus auriculars de música per escoltar alguna cosa més agradable. Així m’estalvio, de passada, les traces de música llatina que provenen dels auriculars blancs de la noia.

Prop d’una parada, la noia es posa la mà dreta a la butxaca de la dessuadora i en treu un grapat de xicles de maduixa. N’obra un, i en un segon es canvia el xiclet nou per l’ “ultramastegat”. La tortura continua, penso, però per sort entre la meva música i que l’Emma es canvia de lloc el malestar disminueix i recupero lleugerament la concentració. Llàstima que a la següent estació puja un noi amb un mòbil a la mà i els darrers èxits del reggeaton a l’aparell. Però què passa? Que ja no està de moda escoltar música amb auriculars? Com a mínim la nostra adolescent Emma tenia la decència de dur-ne! Avui en dia, és impossible fer un trajecte en transport públic i no haver de suportar la música que escolten  els adolescents. Si com a mínim fos bona! O m’agradés ni tan sols una mica…

Dies després, un parell de noies pugen al bus amb un mòbil a la mà i veient la televisió! Dic jo que era la televisió, o algun vídeo del Youtube. Són estrangeres, però escolten un presentador castellà parlant de l’Amy Winehouse. Menys mal!, penso. Per primera vegada escoltaré de manera forçada una música que m’agrada, així que apago el meu mp3, i em deixo endur per la veu de l’Amy…

Tot plegat, em porta a reflexionar sobre tot el què podem escoltar en un metro, bus, o tren… Xiclets, mocs, música però també, i sobretot, crits, rialles i converses telefòniques. Els mòbils han trencat la intimitat entre els qui parlem pel telèfon i els qui viatgen al nostre voltant, i això sembla que no ens molesta tant, oi? Fa molts anys que expliquem els nostres secrets per telèfon envoltats de desconeguts que hi senten, i escolten. I si nosaltres no som els qui parlem, potser desconnectem llegint una revista, o amb la música, però potser també, simplement, escoltem, i potser fins i tot imaginem la veu i les rèpliques de l’interlocutor a l’altra banda del telèfon.  Després baixem del bus, i ens n’oblidem.

El gimnàs

Nooo!

Fa un parell d’anys, anava al gimnàs un parell de dies a la setmana. Fa un any, un cop cada mes. Fa uns mesos, mai. Fa dos mesos, cinc dies a la setmana. Aquesta setmana, cinc dies a la setmana.

Diuen que es necessita 21 dies per assentar un hàbit. Anar al gimnàs cada dia, ara, en aquests moments de la meva vida, és UNA NECESSITAT.

Un dia explotes i una persona amiga et diu que s’ha acabat, que aniràs al gimnàs per força, gairebé, si fa falta… D’acord, li vaig dir. Ho faré.

La primera setmanahi havia d’anar 3 dies, la segona, 4, la tercera 5, i d’ençà aleshores igual. Mai. Mai en la meva vida m’hauria imaginat que ho aconseguiria. Mai hauria pensat que superaria el cansament, la mandra, l’esforç que suposa anar al gimnàs. Fer la bossa cada dia; desfer-la; estendre la roba mullada: tenir roba esportiva neta, sempre; vestir-me i desvestir-me dues vegades al dia; pentinar-me, maquillar-me, aixugar-me el cabell… dues vegades al dia…

Portes dels armariets obertes; aixetes amb tanta pressió que t’esquitxen; vàters embussats; aglomeració de nedadors a la piscina; dos, tres, quatre pisos a pujar per arribar a la sala d’activitats…

Però tot plegat se supera ben aviat. El cansament s’esvaeix; el cos s’estira, i creix; desapareixen les contractures; la musculatura es defineix; el cap es distreu i la ment es calma…

Al principi, ho notes sobretot quan suada et poses sota  la dutxa després d’haver fet, per exemple, steps, i notes com l’aigua et beneeix cos i ment. Més endavant, ho percebs per petits detalls: les mateixes sabetes que una usuaria sol guardar sobre l’armariet; la conversa sobre com fer un pastís de tonyina entre dones grans que de cop i volta t’interessa; la salutació que el responsable de la sala de fitness et torna; les mateixes cares a les bicis; les mateixes persones amb qui t’alternes la màquina d’adductors; la rutina d’estiraments que ja t’has après de memòria; el pes que augmentes a la màquina perquè el d’abans ja no et demana esforç per aixecar…

Hi ha un moment, un dia, en què gaudeixes des que entres fins que surts del gimnàs; un moment en què et trobes realment còmoda entre tantes persones fent esport a la vegada. És un moment molt personal, i molt social. “M’agrada el gimnàs, em sento bé fent esport”, em repeteixo, jo, i sembla que la gran majoria de les persones que m’hi trobo.

Estic contenta, perquè anar al gimnàs és un hàbit, però també un repte. Un repte inassolible al 100%, perquè més enllà de demanar un esforç físic, demana un treball mental, que no sempre seré capaç de dur a terme, n’estic convençuda. Ara, però, enmig de tota la disbauxa que governa la meva vida, ho aconsegueixo cada dia, i no hi ha res com aquest petit èxit diari per a fer pujar l’ànim. Vist així, qui no voldria fer-ho diàriament?

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 146 other followers