Etiquetes

, , , ,

L’estiu és una època en què ens movem, viatgem, o passem uns dies fora. O potser no som nosaltres qui ens belluguem. Potser és aquella persona la qui se’n va per tornar una setmana, dues, o no sé quants dies després. Som lluny, o més lluny que de costum. I fem una mica la nostra. Ens sentim bé per poder fer-ho així, ens ve de gust, però a la vegada apareix un sentiment estrany. L’enyorança.

M’enyoro.

Fa anys recordo que no podia suportar l’enyorança. Se’m feia llarga l’espera i això m’enervava. A tu, i a tu, i també a tu, us trobava a faltar. Sentia aquesta enyorança com una llauna, com l’inconvenient més gran que feia dels estius una època del tot imperfecte. Ara, però, és diferent.

M’enyoro de tu.

Ara m’enyoro i somric. És com si hagués entès, per fi, que l’estiu és una època ideal per enyorar algú i gaudir-ne. He après a enyorar. He trobat la companyia de la persona que em falta en aquest sentiment d’enyorança. No hi ets, però penso en tu i em sento bé.

T’enyoro.

A tu, que fa massa dies que no ens veiem; a tu, que marxaràs uns quants dies i ja voldria que tornessis; a vosaltres, a qui fa mesos que us veig cada dia però que ara, durant uns dies, gens; a tu, que em vas dir que em trucaries i encara no ho has pogut fer; a tu, que vas dir que vindries i que al final te’n vas desdir; a tu, que vius a l’altra banda del Mediterrani; a tu, que no vius tan lluny però també ens costa trobar-nos; a tu, que has iniciat una nova etapa de la teva vida; a tu, que has tingut un fill que encara no conec; i a tu…

Anuncis