Etiquetes

Començaré per la calenta, em ve més de gust.

L’altre dia berenava una mica asseguda a la terrassa del bar de la Sedeta, que és el centre cívic allà on assagem amb la coral de gospel. Llegia el llibre de “L’elegància de l’herissó” quan de cop noto com un home se m’apropa, passejant un gos, i m’interromp la lectura per demanar-me un favor. Aixeco la vista, i m’escolto aquell home esperant que em demani qualsevol altra cosa menys que li vigilés el gos mentre entrava un moment a orinar, fent servir aquestes mateixes paraules. Jo em vaig quedar ben parada, i potser per la cara que deuria fer em va dir que si no ho volia fer, el lligava i ja està. De fet, hagués estat el més normal, penso jo. La de vegades que anant pel carrer topes amb gossos lligats a un fanal o una nansa metàl·lica clavada a les parets d’alguna botiga.  Em vaig mirar el gos, em vaig tornar a mirar l’home, i li vaig dir que si. Em va dir que es deia Trufa. Humm, quin nom més bonic! Era una gossa, doncs, i no us sabria dir la raça (no hi entenc gens de gossos), però era mitjaneta, amb les orelles llargues i tenia un pèl molt curiós. Tenia taques grosses repartides per tot el cos de color negre. La resta, era una barreja de negre amb canes, per entendre’ns,  i algun toc de marró, crec. Vaig agafar la nansa de la corretja, he de dir que es va estar força quieta i que de tant en tant es distreia intentant olorar les patates xips que jo m’estava menjant quan ella i el seu amo em van abordar. De tranquil·la que estava la vaig començar a acaronar. Es veia que li agradava, s’hi trobava bé amb mi. A més, anava perfumada d’una olor molt agradable que va fer que l’experiència fos encara més bonica. Quan va sortir l’home i se la va endur, la vaig trobar a faltar uns quants minuts!

La freda, el mal servei de certs cambrers i personal d’hosteleria del nostre país. Tothom alguna vegada a la vida es deu haver queixat d’algun cambrer o cambrera. Jo la primera. Però el d’avui no vols ser només una queixa sinó una reflexió. Volia dinar en una cafeteria que es troba dins d’una botiga de llibres i discos al centre de Barcelona. Has de demanar el menjar a la barra i endur-te’l amb una safata, com si es tractés d’un Pan’s & Company. La veritat és que aquell dia no sabia què agafar i per no donar més voltes, em vaig conformar amb un sandvitx de pollastre i un refresc, que segons un paper enganxat davant de la caixa i visible per a tota la clientela, constituia un menú que valia 4,90€. L’oferta la podies aprofitar de les 13h a les 16h. Eren les 15h i va i la noia pretén cobrar-me 5,30€. Res que no es pugui aclarir amb un “pero aquí no pone que vale 4.90€?”, a més en castellà, perquè desgraciadament cada vegada costa més parlar el català i que t’entenguin quan vas a una cafeteria del centre. La noia, aparentment avergonyida però potser més aviat emprenyada per haver de desfer les operacions que havia marcat a la caixa registradora, ni em contesta i es limita a preguntar a un company seu com ho ha de fer per cobrar-me el preu del menú. Mentre el seu company decideix donar a la noia per inútil (ho sé, m’estic passant però és que m’estic encenent per moments!!) i cobrar-me els 4,90€, aquesta treu el meu sanvitx del micro-ones, me’l posa sobre un plat i al costat em posa una diminuta ració de patates xips esmicolades que més que fer el paper de complement serveixen per emmerdar encara més el tovalló de paper que et posen a sota el sandvitx i que resulta ser l’únic que es dignen a oferir-te. Jo, perplexe, em vaig mirar el plat i una mica més i hi estornudo al damunt per escampar les patatetes esmicoladetes per tota la barra i la resta de menjar dels clients! A més, ni un simple perdó, ni tan sols una explicació de perquè pretenia cobrar-me més diners, res, nothing, nada, rien!! Hi ha persones que realment treballen molt malament i ningú no fa res per corregir-ho!

En fí…